XAVIER TEDÓ

Tots junts

Tots junts / FOTOS: CEIP GUILLEM DE MONT-RODON Zoom

Tot i que l'Escola Guillem de Mont-rodon de Vic, amb un elevat percentatge d'alumnat d'origen estranger, és una escola multicultural i inclusiva, veure les mares agrupades per col·lectius a la sortida del centre era una imatge habitual fins fa uns anys. "És natural que es relacionin amb compatriotes seves, però no ho és que no ens barregem mai perquè els nostres nanos comparteixen aula", explica la Núria Vilaró, que, juntament amb altres mares de l'escola, es va posar a treballar per canviar aquesta realitat. "Sentíem la necessitat de fer visibles els diferents grups culturals per fer de l'escola una comunitat d'entesa, de reconeixement i coneixement mutu". Després de crear una comissió de treball, formada per dues mares autòctones i dues de fora, van elaborar un projecte que van presentar a la direcció de l'escola, que s'hi ha involucrat des de l'inici. La participació de tota la comunitat educativa (famílies, mestres i alumnes) és la clau de l'èxit d'una iniciativa que ha estat guardonada aquest mes d'octubre amb un dels premis Francesc Candel, que organitza la Fundació Lluís Carulla i que reconeix les bones pràctiques en matèria d'immigració.

Montse Ayats, la directora d'aquest centre d'educació infantil i primària, valora el premi: "És un reconeixement a la tasca de cohesió social que es porta a terme a la nostra escola, però també a totes les escoles de la ciutat de Vic". No debades la capital d'Osona va ser pionera a l'hora de redistribuir l'alumnat nouvingut a totes les escoles públiques i concertades amb la finalitat d'evitar guetos. Més enllà del projecte, Ayats destaca: "És important la tasca del dia a dia de tots els que formem la comunitat educativa, els que hi som ara i els que hi van ser -mestres, famílies, canalla, monitores, cuineres, personal de neteja i administració-, a l'hora de posar el seu gra de sorra per esdevenir una comunitat d'entesa i d'aprenentatge". La màxima responsable de l'escola subratlla, però, que el projecte Fem escola, fem comunitat ha permès "que les famílies nouvingudes s'acostin a l'escola i que les vigatanes coneguin les diferents cultures que conviuen al centre".

Famílies d'enllaç

El projecte es va posar en marxa amb les famílies d'enllaç, que acompanyen les famílies que acaben d'arribar a l'escola durant tot el curs. Pares voluntaris del mateix curs els expliquen el funcionament de l'escola o els informen de les activitats que es desenvolupen amb l'objectiu que se sentin acollides des del primer dia. La impulsora de la iniciativa, la Núria Vilaró, remarca que "tenir una família que t'acull, que et guia, que et dóna un cop de mà o que simplement et saluda fa que les famílies se sentin bé i tinguin interès per formar part del col·lectiu educatiu". Després de constatar que a partir de segon curs les famílies ja no es relacionaven perquè ja no acompanyaven o anaven a buscar els seus fills a l'escola, van exportar la proposta a l'alumnat de tercer a sisè amb el programa El meu company tutor . L'alumne voluntari fa de guia al nouvingut per facilitar-li, entre altres coses, el contacte amb la resta de companys de classe. "Quan arriba a l'escola l'alumne ja té un primer amic perquè no se senti sol". Paral·lelament, el projecte ha inclòs els tallers trimestrals per a mares i pares que organitzava l'escola per seguir treballant la diversitat cultural. Sota el títol Aprenem a... mares d'origen marroquí han après a fer mitja "perquè tenien fred" o a forrar llibres i alhora han ensenyat a cuinar plats típics del seu país a mares d'aquí en uns tallers que serveixen per trencar el gel de manera lúdica perquè famílies de cultures ben diferents es vagin relacionant. Una diversitat cultural que és ben present a les aules amb el taller Contes de tots els colors del món , adreçat als alumnes des de P-3 fins a 2n i que acosta als infants contes d'altres cultures narrats per persones originàries d'aquests països. "Aprendre de la diversitat de les aules és el que ens permet conèixer altres maneres de sentir, percebre i aprendre, i no només ens hi acosta, sinó que també ens dóna els seus sabers" , apunta Vilaró.

El protagonisme que agafaven els infants entre els seus companys en fer-los visibles va esperonar les impulsores de la iniciativa a exportar aquests tallers als cicles mitjà i superior. Sota aquesta premissa va néixer Així era la meva escola , en què persones provinents d'altres països expliquen als alumnes com era la seva escola. "Veient l'edat dels alumnes, teníem clar que calia una proposta diferent, que provoqués diàleg, qüestionés i trenqués estereotips prefixats", assenyala Vilaró, que destaca el treball previ i posterior a l'aula que es fa sobre el país del conferenciant. Les conferències adreçades a mestres i pares amb l'objectiu de conèixer els països d'origen, les tradicions o els referents culturals de l'alumnat nouvingut és una altra de les potes d'aquest ambiciós projecte.

Classes de català

Les classes de català es van començar perquè, com afirma Vilaró, "sens dubte la dificultat més gran d'entrada és la llengua per comunicar-se, per poder entendre el que se'ls demana" . De fet, el centre va tornar a impartir classes de català com havia fet molts anys enrere per la demanda de les mateixes mares que havien nascut fora de Catalunya. Vilaró ho té clar. "Quan les famílies s'han pogut comunicar amb els mestres, amb la direcció, amb altres pares, sense mediadors que els interpretin, tots hem assolit un esglaó més en l'objectiu de ser comunitat". Aquesta iniciativa es va posar en marxa primer amb una mestra que va facilitar el Centre de Normalització Lingüística (CNL), però ara ja es realitza amb professores jubilades que havien estat al centre. La Maria Carme Solanes va ser la primera a fer-ho, però ara s'hi ha afegit una altra mestra perquè no donava l'abast. Totes dues fan classes a una cinquantena de mares, la majoria magribines, però també hindús i sud-americanes, sis hores a la setmana sempre en horari lectiu. Les mares es divideixen entre les que no saben gens de català i les que l'entenen, tot i que hi ha un tercer grup que no sap ni llegir ni escriure i rep classes d'alfabetització. Solanes explica que posen l'accent en el vessant oral perquè "puguin comunicar-se amb els mestres o les mares i s'assabentin de què passa a l'escola". Que la iniciativa funciona ho demostra que "moltes ja poden seguir cursos de normalització lingüística i a les entrevistes amb l'escola ja no calen mediadores o traductores". El que més l'ha sorprès són "les ganes que tenen per aprendre, l'interès que mostren", encara que malauradament "es queixen que al carrer els parlen en castellà encara que elles comencin fent-ho en català".

Més autonomia

Sigui com sigui, el coneixement de la llengua és, com emfatitza Vilaró, "un dels apartats en què les millores són visibles més ràpidament perquè personalment augmenta la seva autoestima, la seva independència i les fa visibles, i col·lectivament els permet comunicar-se i, per tant, les fa partícips del procés educatiu". Montse Ayats, la directora de l'escola, insisteix que "la cohesió social s'ha de treballar sempre", però està convençuda que "el col·lectiu nouvingut se sent a gust a l'escola i les famílies de fora participen més en el dia a dia del centre". Vilaró ho atribueix al canvi de mentalitat que s'ha adoptat a l'escola: "A hores d'ara ja no se li fa estrany a ningú pensar les activitats tenint en compte que hi ha diferents grups culturals amb diverses necessitats; la diversitat cultural forma part del projecte educatiu i es posa en pràctica cada dia perquè tots som comunitat educativa".

Que algunes d'aquestes mares hagin format part del consell escolar i que ja no hi hagi grups en funció del seu origen és la prova més evident que el projecte rutlla. "L'escola és un lloc idíl·lic per entendre que som un tot i que la diferència és riquesa", conclou la directora d'aquesta escola de Vic.e