Tornen els nens

Arriba l'estiu i les criatures tornen a la ciutat. Nens que caminen agafats de la mà, d'altres que van tots sols, infants que no caminen...

Veiem la nena enganxada al seu pare com una paparra ("No tens calor així, carinyo?") i la que dansa i fa saltirons a cada pas perquè seria una pèrdua de temps caminar normal sota un cel tan blau, agafant una mà tan estimada, en un món tan nou. Nens que fan totes les preguntes ("Què fa aquell gos?", "On anem?", "Per què els pobres no treuen diners del caixer automàtic?") i nens que tenen totes les respostes ("Dues ensaïmades, iaia, dues ensaïmades grans, només per un euro!"). El nen de dos anys que disputa durament a la seva germana de sis el privilegi d'empènyer el carret del súper, els germans que han aconseguit un carret cadascú i fan curses, les bessonetes assegudes totes serioses dins del seu carret, com si les acabessin d'adquirir en oferta dues per una.

Veiem iaies que escridassen i amenacen i després riuen amb altres iaies, i nens que se les estimen perquè tothom sap que les iaies mai no s'enfaden de veritat. Nens que es prenen la llista de la compra amb gran seriositat ("La farina, mama, és aquí la farina. Què més falta?"). La nena que intenta dominar les seves primeres espardenyes amb taló una mica alt, els adolescents que encara busquen la manera de moure harmoniosament els seus braços i cames súbitament massa llargs. Avis que ja no supervisen les obres públiques perquè tenen coses més interessants a supervisar. Nens que continuen tocant el que els han dit que no toquin, mares que estan a punt de perdre la paciència però s'ho repensen i ho deixen córrer. Nens que ajuden i expliquen i ploren i riuen i pidolen i corren i que tot s'ho miren amb un interès i una veneració que fan que els nostres carrers semblin parcs i avingudes.

Els nens han tornat a la ciutat, i l'han il·luminada. Com els boscos del Brasil a l'himne nacional d'aquell país, em sembla que les nostres ciutats, amb nens, tenen més vida, i la nostra vida més amors. Renunciem a moltes coses la resta de l'any, quan enviem els nostres nens a passar la major part del dia dins d'una escola. Marxaran al setembre i els dies es faran més curts i marxaran també les orenetes i les flors es tancaran i el cel es tornarà gris i les fulles cauran dels arbres. Tornaran breument per Nadal, i enmig del fred de l'hivern la ciutat s'omplirà de rialles i llums i músiques i la gent tornarà a somriure. No només els pares; tota la societat perd alguna cosa important quan els nens no hi són. Espero que almenys els ensenyin alguna cosa. Que el nostre sacrifici hagi valgut la pena.