L’explorador reprimit

Tornen a navegar, lliures

L’estiu arriba al final però jo encara tinc la sort d’escriure veient el mar. Tinc al davant una barca encallada. Ben bé no està atrapada per la sorra però sembla que ara li toca descansar. Penso en algun dels adolescents amb qui em trobaré quan torni, i sento que són com una metàfora de la barca. Vaixells adolescents, ara aturats, a l’espera d’algun corrent que els mogui.

No són dels que han tingut una travessia plena d’esculls, dels que sembla raonable esperar que ara no vulguin navegar fins que no els reparin les vies d’aigua. No, són nois i noies amb una arboradura perfecta, que han acabat els seus estudis amb excel·lents i una carta de navegació en què els seus pares han marcat una ruta que inevitablement els portarà a l’èxit. Però ara estan parats. A les seves vides hi sona una mena de música tranquil·la que sembla acompanyar el missatge de “No m’atabaleu”. Per molt que els seus pares hi insisteixin, la universitat no els espera, tampoc fan cap altre pla. En tenen prou vivint estirats a la sorra.

Et preguntes per què han abandonat els corrents i intentes esbrinar si posant una nova vela algun vent servirà per animar les seves vides, tornar a fer plans, desitjar un futur. No és estrany descobrir desamors, experiències afectives intenses que, en fracassar, porten a la conclusió emocional de no tornar a cap aventura. No fer és la millor manera d’evitar patir. De vegades descobreixes desencís. Una mena de contrasentit existencial nascut de veure com són les vides adultes que algun dia hauran de reproduir. No falta la desconfiança que el seu casc no sigui resistent, o prou enlluernador per als companys de viatge.

Pateixes perquè aviat els adults impacients els etiquetaran de ni-ni, o perquè massa temps a la sorra pot acabar significant pèrdues de difícil recuperació. Toca ser a la sorra del costat. Poder facilitar missatges que les seves vides també poden tenir sentit en moviment, que el risc de tornar-se a bellugar i fer el propi itinerari sempre aporta més felicitat que la passivitat permanent. Vindrà la tardor, dies de tot. Potser podrem generar l’onada (caldrà anar-ho provant) que els desencalli. Vindran temps en què haurem d’assumir que en realitat tornen a bellugar-se perquè tenen el timó a les seves mans. Ja naveguen, però ho fan sols i lliures.