Torna-la a posar, Sam

Una de les coses que més clares em van quedant amb el pas dels anys és que no hi ha cap veritat absoluta i que fins i tot les conviccions més fermes tenen escletxes insospitades. Ser conscient d'això t'ajuda molt, especialment a ser menys intransigent amb el vegetarià que es deleix pel pernil ibèric o amb l'independentista que mira la roja d'amagat. I és que la coherència absoluta fa molta angúnia, perquè fer el contrari del que prediques, sempre que no sigui un costum habitual, ens fa més suportables als ulls dels altres.

Això és el que pensava jo l'altre dia quan tornava de la platja amb la dona i el nen. No se si m'ho heu sentit dir mai, però una de les coses que estic més cofoi d'haver aconseguit és que el meu fill s'apassioni per la música pop com el seu pare i la seva mare; com, des de ben petit, hem incorporat a la seva vida les cançons dels Ramones, Bowie, Nacho Vegas o El Petit de Cal Eril amb tota la normalitat del món, barrejant-les amb les cançons populars infantils de sempre i aconseguint difuminar aquesta mania tan absurda que diferencia la música per a nens i la música per a adults com si fossin conceptes antagònics. El resultat ha estat fascinant. Primer perquè escoltar el teu fill cantant fluixet mentre juga sol una cançó d'aquelles que a tu t'han marcat no té preu -els que ho hàgiu experimentat ja sabeu de què parlo-, i segon perquè resulta sorprenent com, tot i els teus suggeriments, desenvolupen un criteri propi des de ben petits i et fan saber què els agrada i què no.

I aquí, amics pares, és on arriba la incoherència del meu discurs. Sí, perquè aquesta teoria musical tan bonica i elaborada xoca amb un aspecte intrínsec del nen impossible d'aturar: la seva tendència obsessiva a la repetició infinita. Sí, segur que ja m'enteneu. És aquest fenomen pel qual tots els pares del món ens hem hagut d'empassar vuitanta-vuit vegades la mateixa pel·lícula. Doncs bé, jo, això de saber-me els diàlegs de memòria de Toy Story , encara ho porto bé. El que mai li perdonaré, en canvi, és que m'hagi fet avorrir el Rubber soul , un dels meus discos de capçalera, a base de fer-me'l posar literalment cada dia al cotxe des de fa nou mesos. En això pensava avui mentre tornava de la platja. En el maleït el dia que el vaig aficionar als Beatles. I és que, posats a odiar un disc de tant sentir-lo, més val triar-ne un que ja odiaves abans.