Tinguem els fills en pau

El més probable és que la gran majoria dels separats i separades que coneixeu mantinguin una relació correcta amb l'ex. Segur que n'hi ha uns quants que han reduït la relació a la mínima expressió, especialment els que tenen els fills més grans. En tot cas, no hi ha baralles i els fills mantenen una bona relació amb tots dos progenitors. Però tots tenim algun amic o alguna amiga que està a matar amb el seu ex. Com que els que es barallen són una minoria, se'ns fa difícil fer-nos una hipòtesi que n'expliqui les causes i ens reafirmem en la idea que no barallar-se és una qüestió de gent civilitzada. Però els que ho fan, ¿són més primitius? Més incultes? Més pobres o més rics? Són més masclistes?

No hem de fer cas dels estereotips. Els que es barallen no són la gent amb menys formació, ni els més masclistes. Els humans tenim tendència a barallar-nos. Les papallones no es barallen mai. Els ocells, poc. Gats i gossos, una mica més. Els humans, bastant. La baralla és molt humana. Però gestionar en pau les diferències és exclusivament humà. I quan la baralla pot afectar els nostres fills, més que humà hauria de ser obligatori.

Preservar la relació amb els fills

Una de les formes més bèsties de barallar-se consisteix a degradar la figura de l'ex i a posar entrebancs perquè es relacioni amb els fills. N'hi ha de molt savis que, per referir-s'hi, parlen de la síndrome d'alienació parental, que defineixen com una mena de rentat de cervell que fa un progenitor, generalment la mare, sobre els seus fills, i que pretenen que sigui acceptada per científics i juristes. I n'hi ha que, també molt savis, asseguren que el seu teòric, el psiquiatre Richard Gardner, era senzillament un defensor de la pedofília. El debat potser tindria interès si no fos perquè de seguida s'encén i s'omple d'insults i desqualificacions (podeu fer-ne un tast en una cerca a Google). I perquè continuen atiant estereotips i, sospito, una certa idea de lluita de gèneres.

Detesto aquesta mena de debats amb pretensions teòriques. Més val no entrar-hi. Perquè, modestament, crec que si ens barallem és perquè encara no hem interioritzat una gestió més feliç dels nostres conflictes. És més una qüestió d'ètica, d'evolució personal i de coneixement d'un mateix que no pas de cultura general, d'ideologia política o de nivell de renda.