'The minds they are a-changin'

El New York Times publicava l'1 de novembre un article titulat "La tecnologia està canviant la manera com aprenen els alumnes". Bàsicament recollia l'evident perplexitat docent davant la imparable digitalització del món i de la vida. Els escolars que tenen entre els 8 i els 18 anys ja passen, de mitjana, el doble de temps davant d'una pantalla que a l'escola. Els mestres, tant els nord-americans com els europeus, sospiten que això té alguna cosa a veure amb les seves creixents dificultats per captar l'atenció dels alumnes. Si es continua així, l'atenció profunda, és a dir, la capacitat per romandre concentrat en una activitat, aïllat dels estímuls exteriors, aviat només es trobarà als llibres d'història de l'educació.

Mentre uns docents volen reaccionar contra aquesta situació, amb el convenciment que l'educació de l'atenció és la primera obligació de l'escola, d'altres defensen que el sistema educatiu s'ha d'adaptar a la manera com aprenen els alumnes en cada moment històric. Si aquests darrers s'imposen, la venerable unitat didàctica serà substituïda per l'esquetx didàctic elaborat en analogia amb el videojoc. No faig conya. He llegit en diferents llocs que el que els adults anomenem distracció és l'etiqueta despectiva amb què ens referim a una nova generació. Fa mig segle Bob Dylan cantava allò de The times they are a-changin . Avui acceptem amb una sorprenent supèrbia que minds are a-changin . Probablement Dylan sabia de què estava parlant, però no queda gens clar que nosaltres sapiguem què diem quan parlem de ments, de cervells o, per acabar-ho d'adobar, de jos digitals.