XAVIER TEDÓ

Teràpia narrativa

El conte fet a mida és un recurs educatiu de primer ordre per resoldre situacions conflictives amb els infants

Teràpia narrativa / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Més enllà de bastir el llenguatge i el pensament i fomentar la imaginació i la creativitat, el conte permet resoldre conflictes dels infants, tant externs com interns. És l’anomenada teràpia narrativa, una tècnica que va néixer fa vint anys a Austràlia i que encara està poc arrelada a la nostra societat tot i els bons resultats que ofereix. Per mitjà del conte, els nens recreen la vida dels personatges identificant-s’hi i vivint tot un seguit d’experiències i situacions que els ajuden a superar-se.

Una de les especialistes amb més renom del nostre país és Ginnette Muñoz, que s’ha endinsat en aquest recurs fruit de la seva experiència en el món del teatre com a llicenciada en direcció i dramatúrgia teatral i la seva tasca com a psicòloga infantojuvenil. “Hi ha molta teoria, però la meva aposta per crear històries terapèutiques que ajudin a orientar el nen perquè resolgui els seus conflictes neix de l’efecte catàrtic de la dramatúrgia, i dels meus coneixements sobre com funciona la ment d’un infant”.

Muñoz defensa la necessitat de canviar els procediments a l’hora d’encarar els problemes de la canalla: “El nen està aprenent i els adults posen límits, però ens falta ensenyar alternatives amb un llenguatge que entengui com el conte, perquè per la seva edat evolutiva no està preparat per a la retòrica o el discurs”. Que no sigui una pràctica estesa socialment obeeix, a parer seu, al desconeixement. “La gent no ho sap. El conte es relaciona amb l’entreteniment, amb històries de fades i cavallers, en algun cas també amb la moralitat, però falta informació. Cal que s’entengui que el conte té un valor magnificador perquè te l’emportes al seu terreny, alhora que crees un vincle i defuges el sermó o el càstig”.

Però això no vol dir, com remarca la psicòloga, que no s’hagin de fixar uns límits: “Els límits s’han de seguir posant, però amb el conte li poses un mirall perquè vegi què li pot passar si no canvia de conducta”. I és que la condició indispensable perquè la teràpia funcioni és que el conte sigui personalitzat.

Herois i antiherois

“Els contes han de ser fets a mida per abordar determinades situacions. La família ha d’identificar quina és la situació conflictiva que vol resoldre. No cal ser creatiu, només s’ha de tenir present que no hi ha paraula més sanadora que la dels pares”. Muñoz, que fa formació a psicòlegs i escoles, també assessora famílies a la consulta que té al Centre Mèdic Fogo del Masnou. “Molts pares vénen i et diuen «et deixo el nen», i jo sempre els responc que no el vull el nen, perquè qui pot fer alguna cosa per revertir el problema són ells”. De fet, el nano només entra a la consulta en situacions excepcionals, per exemple quan darrere hi ha problemes cognitius i “el disc dur no funciona”.

El protagonista del relat pot ser l’heroi o l’antiheroi i pot adoptar forma humana o animal: “El primer té unes qualitats i virtuts definides, uns valors que li permeten superar qualsevol fita, mentre que el segon és més contradictori, no és tan valent ni guapo, i per tant el nen s’hi pot identificar més perquè acabi pensant que és com ell”. Això no significa que s’adonin que el protagonista del conte són ells mateixos: “La teràpia narrativa s’adreça a nens de 2 a 9 anys, i fins als 6 o 7 no tenen clar el principi de la reversibilitat i no organitzen el seu pensament en estructures lògiques”.

Per desenvolupar la narració cal tenir prèviament dues premisses clares: què es vol treballar -la seva agressivitat, les seves pors o les seves rebequeries- i què es vol transmetre, i s’han de buscar recursos, accions reals, que pugui imitar en la resolució de conflictes.

Sense improvisació

El conte mai pot ser fruit de la improvisació, i el desenllaç hi juga un paper determinant: “Pot haver-hi un happy end o un final que no sigui el desitjat, sobretot en casos de nanos que no tolerin la frustració, perquè entenguin que les coses no sempre surten com un voldria”, diu Muñoz. Un exemple que també val per als nens tirans, els que pateixen la síndrome de l’emperador.

Muñoz, que també és coordinadora de l’àrea de psicologia clínica de l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP), exposa un cas que ha viscut recentment: “Una nena que feia la vida impossible als seus pares des del naixement de les seves germanes bessones perquè no podien estar per ella. Fins al punt que li havien de demanar permís per anar al supermercat de les rebequeries que feia”. Després de subratllar que la culpa no és del nen sinó dels pares, que han perdut el poder, el seu rol, Muñoz anota que “el conte s’ha de plantejar amb la finalitat que la filla sigui conscient del mal que genera amb els conflictes”. Un canvi en la conducta que pot ser més eficaç si s’introdueixen notes d’humor a la narració. També afegint-hi màgia, com per exemple “una fada que li digui a la nena que es quedarà afònica i no podrà cantar si no deixa de cridar”.

El conte també ha de reflectir les conseqüències negatives que suposa per al causant del conflicte: “Al final, quan anaven a comprar, deixaven la filla amb l’àvia al cotxe i la mare estava molt contenta perquè podia seguir fent els encàrrecs tranquil·lament”. Així veurà que no hi guanya res amb la seva actitud.

Però hi ha casos més dramàtics, com el d’un nen a qui havien diagnosticat com a hiperactiu però que en realitat patia assetjament d’alguns alumnes i no ho havia dit a ningú. Més enllà de la intervenció de l’escola, el conte que va crear amb els seus pares -en què tancava els assetjadors en una presó- el va ajudar a treure tot el que portava dins.

Redreçar conductes

Muñoz deixa clar que l’actitud dels pares és fonamental a l’hora de redreçar una determinada conducta. “Els fills creixen a través dels nostres ulls, del que validem o invalidem. Si repetim sense parar que el nostre nano és gandul o poruc sempre ho serà”. La psicòloga considera que els judicis a priori s’han de desterrar: “La vida es pot reinventar, reconstruir, i el conte és una eina magnífica perquè el nen vegi els beneficis de no ser tan mandrós o de no tenir tantes pors”. I tenir en compte que aquell comportament pot ser alhora la perpetuació d’una conducta de la família.

La Mar, la filla de la Meritxell Noguer, tenia por del foc perquè un dia es va encendre una paella mentre la seva mare cuinava i tenia por que es cremés la casa. Una situació que, curiosament, la Meritxell ja va viure quan era petita i que va acabar amb el seu pis cremat. “No sabia com ajudar-la perquè m’afectava directament i no ho havia treballat”. La seva passió pels contes com a mestra d’educació infantil la va portar a visitar la consulta de la Ginette Muñoz. “Vam inventar un conte proposat per ella en què la Pepita, la protagonista, ficava en una capsa de paper totes les coses que li feien por i quan ja no hi cabia res més la tirava a les escombraries”, revela la Meritxell, que no amaga que “va ser terapèutic per a les dues”. Encara ara li demana de tant en tant que li expliqui un conte de la Pepita, però el foc ja no surt per enlloc. “Els contes són màgics i més si els elabores tu. No cal que sigui enrevessat, el dia a dia ja és un conte”.

Muñoz anima els pares a provar-ho: “Al principi costa, però després veuen el valor terapèutic del conte. Quan el crees mires el fons del cor del teu fill, i això costa molt. El pare li està dient que l’entén i amb la màgia es busca la solució”. Amb els adolescents la teràpia narrativa s’ha de reorientar una mica: “Calen històries més realistes. Els costa venir a la consulta i si ho fan has d’adaptar-te utilitzant noves tecnologies o còmics, que tenen bona acceptació entre els joves”.