XAVIER TEDÓ

Tancar el cercle vital

Que la mort deixi de ser un tabú. És l'objectiu dels tallers sobre el cicle de la vida ques'imparteixen a alumnes des de P-3 fins a batxillerat

Tancar el  Cercle vital / FOTO: X. SERRA Zoom

"Els ulls tenen dos forats perquè plorem". Això és el primer que els diu Xusa Serra als alumnes de les escoles on fa els tallers sobre el cicle de la vida i la mort. La terapeuta, que fa dotze anys que porta grups de dol a l'Hospital General de Catalunya (HGC), es va adonar que "els grans desprotegits eren els nens perquè se'ls mantenia al marge" i va proposar al centre hospitalari que apostés per omplir aquest buit aportant eines a les escoles perquè els nens visquessin aquest procés de pèrdua.

La iniciativa va quallar gràcies a la sensibilitat i el suport d'Anna Cruz, directora d'infermeria corporativa de Capio Catalunya, l'empresa que gestiona l'HGC, i ara ja fa tres anys que es porta a terme en diferents escoles de Barberà, Cerdanyola i Sant Cugat. El taller Ara sí que sé -que ha rebut el premi a la Innovació i Eficiència que atorguen la Universitat Internacional de Catalunya, Capio-Hospital General de Catalunya i la Unió Catalana d'Hospitals- busca, com remarca Serra, "que la mort deixi de ser un tabú perquè ens n'hem distanciat i ens sentim incòmodes parlant-ne".

Tallers a l'escola

La terapeuta assenyala que a les sessions es treballa per desenvolupar la intel·ligència emocional dels nens perquè tinguin "més capacitat de superar les adversitats, l'última de les quals és la mort, però també altres pèrdues, com la separació dels pares". "Han d'entendre que el cicle de la vida té moments bons i dolents, que no tot són flors i violes", afegeix. També se'ls ajuda a descobrir recursos propis per superar el dol, com l'adopció de rituals per sentir-se millor o estratègies per evitar perills. El taller no està orientat a una edat determinada, sinó que hi prenen part alumnes des de P-3 fins a batxillerat.

Després d'haver compartit els seus coneixements amb prop de 2.500 alumnes en aquests tres anys de vida del projecte, Serra deixa clar: "L'experiència ens diu que els més petits ho entenen, potser a P-3 no són prou madurs per veure que la mort és irreversible, però sí que saben que és alguna cosa important". Per fer-ho tot més gràfic, la terapeuta porta a classe fulles o cargols vius i morts, fa que els dibuixin i, finalment, ho acaba traslladant a les persones perquè entenguin que el cicle vital té un final per a tots els éssers vius.

N'hi ha que no ho necessiten: "Un nen en contacte amb la mort, encara que tingui quatre anys, sap que és irreversible, però ha de tenir respostes quan fa preguntes, no se li pot dir que ha anat al cel o de viatge, sinó que no volia morir, però que ha passat i no podrà tornar. Ho entenen molt més aviat del que ens pensem", assegura.

Escoles més unides

A l'Escola Collserola enguany repeteixen el taller, però ho han estès a tots els cursos i l'any vinent en faran també per a mestres i pares. Les experiències viscudes i el clima que s'ha creat després a les aules n'han estat els motius. Glòria Grañen, cap d'estudis de l'escola, explica que durant els tallers "els nens es posen a plorar perquè recorden un avi o una àvia, o la mateixa professora plora, es produeixen situacions que a la resta d'assignatures no es viuen". Aquestes vivències, com relata la mestra, "els uneix molt entre ells i amb la tutora perquè els surten les emocions i a partir d'aleshores tenen un altre tracte per la confiança que es genera".

Serra, que ha coordinat tots els tallers, recorda el dia que "una mestra es va ensorrar i nens de set anys en silenci la van abraçar", i deixa clar que "hi ha algun cop que no plora ningú, però en la majoria sí, perquè l'escola és com la seva segona casa, és un espai conegut on se senten còmodes". Ella els pregunta el nom del familiar que ha mort, què feia i el dibuixen.

Que així se senten millor ho ha vist especialment en dos casos malauradament recents: "Quinze dies després d'acabar un taller, un nen de segon va perdre el seu pare a causa d'una malaltia que li havien amagat i al tanatori va fer obrir l'urna per fer-li un últim petó i deixar-li un dibuix i un escrit que havia fet aquella tarda: «Aquest és el meu regal per a ell», ens va dir amb cara de satisfacció a la mestra i a mi dies després".

L'altre cas és el d'un nen de sis anys que va fer un dibuix amb tota la família unida i rient després que el seu pare morís en un accident de moto: "Aquell dibuix va ser la felicitació de Nadal de la família". Amb els adolescents, Serra reconeix que la tasca és més complicada: "Tenen més dificultats per expressar-se, es tanquen en el seu món, fem col·loquis perquè siguin ells els que donin forma al taller, però entenen que han d'ajudar el company que està passant per una situació difícil i que plorar no vol dir ser feble ni un covard".

Cap família molesta

La terapeuta admet que no les tenia totes amb la reacció dels pares: "La resposta dels pares era una incògnita, pensava que potser algú em demanaria explicacions, però cap pare s'ha queixat ni ha dit que el seu fill no havia pogut dormir aquella nit". Només es va queixar un, i ho va fer rient perquè el seu nano volia enterrar tots els cargols morts que es trobava passejant pel bosc. Serra creu que "cada família gestiona el dolor de manera diferent", però sí que considera que "hi ha un pacte de silenci per evitar el dolor dels nens, se'ls sobreprotegeix amb l'argument que ja ho viuran de grans, però al final l'infant ho viu en soledat, amb por i ràbia, i aquest dolor contingut l'acompanya quan es fa adult". La cap d'estudis de l'Escola Collserola, Glòria Grañen, també subratlla la importància que els pares perdin la por a parlar-ne: "El taller que farem el curs que ve amb els pares pretén que les famílies en parlin amb la mateixa naturalitat que ho fan els seus fills després del taller, cal que vagin a l'una, que caminin en la mateixa direcció".