RAQUEL FONT

Si a tu t'agrada, a mi també

És important observar molt més les criatures per descobrir quines són les seves potencialitats i poder desenvolupar-les al màxim. L’escola ha de posar els mitjans perquè cada nen pugui desenvolupar aquest potencial

En Miquel sempre havia anat fent, no era mal estudiant però no tenia clar que volgués anar a la universitat i encara menys a estudiar-hi enginyeria industrial, com el pare desitjava. Quan era jove ell no havia tingut la sort de poder estudiar una carrera que creia que l’hagués ajudat a progressar molt més en la seva vida professional i, per tant, va entossudir-se que el seu fill complís les seves aspiracions. En Miquel, però, no ho va poder -o voler- aconseguir tot i els esforços fets durant tres anys fins que va ser capaç d’afrontar la situació i decidir quin camí volia seguir.

El curs vinent en Joan començarà a estudiar un grau en química en un centre de molt prestigi, però a ell en realitat el que més li agrada és fer de DJ. L’apassiona tant que a l’estiu ha aprofitat per formar-se. La seva mare li va prometre que li pagaria un curs de DJ si aprovava la selectivitat. De cara al setembre ja ha trobat feina els caps de setmana en un discoteca nova que obriran prop de casa seva i està molt il·lusionat. Espera poder compaginar les dues coses perquè, si ha d’optar per una de sola, té molt clar que el deixaran triar.

La Sílvia no era una estudiant excel·lent. Quan era petita el que més li agradava era fer manualitats i dibuixar. Era una nena extremadament creativa i realment tenia unes habilitats artístiques per sobre de les dels seus companys però llavors -fa 30 anys-“això no es valorava -explica-, a l’escola només brillava la setmana abans de Nadal quan havíem de preparar tota la decoració de l’aula, fins i tot em venien a buscar d’altres classes”. Com que les mates i les assignatures considerades “importants” no se li donaven especialment bé, la Sílvia sentia que no valia i també que no encaixava en aquell sistema educatiu tan encotillat on no podia expressar-se com a ella li sortia de dins i on tot s’havia d’aprendre de la mateixa manera i tothom havia de ser igual.

Qui no coneix un Miquel, un Joan o una Sílvia? Infants amb molt de potencial que no poden desenvolupar-lo perquè no han trobat el seu camí per poder brillar i realitzar-se.

TRENCAR PER BRILLAR

La Thaïs Borri també va passar per aquest procés però en un moment determinat va poder trencar amb la nena que feia les coses com calia perquè era el que creia que s’esperava d’ella. I va trencar per ser i fer el que ella realment volia. Tot just acaba de publicar Mirades mestres (Comanegra), un llibre on explica la seva història a través del personatge de l’Eugènia, combinant ficció i realitat, amb un seguit de reflexions sobre quina educació li hagués agradat rebre quan era nena.

L’Eugènia era una noia que volia ser artista però es va trobar fent de mestra. Tot i que hi va arribar mig per casualitat, es va convertir en una mestra excel·lent. Estava molt ben considerada pels seus companys i pels pares dels alumnes perquè feia el s’esperava d’ella però un dia no va poder més. Una pregunta d’una de les seves alumnes la va empènyer a fugir d’aquesta vida que en realitat l’ofegava per emprendre nous camins on realitzar-se. Va tornar a dibuixar i es va obrir a noves formes de coneixement. El llibre Mirades mestres és el resultat d’aquest procés de l’Eugènia, i la Thaïs, que ha sentit el deure d’explicar la seva història i intentar obrir els ulls dels adults sobre “la importància de ser més respectuosos amb els nens tal com són” perquè els nanos d’avui en dia no s’hagin d’adaptar a un sistema on no poden treure ni oferir el millor d’ells mateixos. “Ara es parla més de les intel·ligències múltiples però abans es mesurava l’èxit a partir d’unes qualitats molt limitades”, assegura la Thaïs, que té clar que les coses han canviat força i que “actualment s’intenta observar molt més el nen per descobrir quines són les potencialitats i poder desenvolupar-les al màxim”.

Èlia López Cassà és mestra d’infantil i primària i també està convençuda que, havent-hi molt de camí per recórrer, s’ha avançat molt en aquest sentit a les escoles: “L’enfocament actual és que tots els alumnes encaixin dins del sistema perquè tots tenim el nostre potencial i l’escola ha de posar els mitjans perquè cada nen pugui desenvolupar aquest potencial”. Això significa atendre les seves necessitats i respectar els diversos mitjans d’expressió que els nens i nenes posen en joc per descobrir quin és el seu camí.

CONDICIONANTS QUE LIMITEN

A tots ens han dit expressions com “jo a la teva edat...”, “cal arribar a ser una persona de profit...”, “no es pot anar per la vida amb el cap ple de pardals...”. Perquè els nanos desenvolupin el seu potencial, com a adults, hem d’anar amb compte amb què els diem, perquè “els nostres missatges tant verbals com no verbals condicionen la seva manera de pensar i les seves accions”.

Quan un nen fa un dibuix, explica la mestra, necessita que li diguin “com m’agrada!” però també cal dir-li: “A tu t’agrada? Doncs a mi també”. Amb un acompanyament de l’adult a allò que viuen, posant paraules a les seves emocions, és la manera en què els nanos van construint la motivació intrínseca, gràcies a la qual prenem decisions per nosaltres mateixos, fem les coses que ens agraden i posem en joc les nostres capacitats.

Ara bé, “si el guiatge de l’adult condiciona l’infant amb missatges que són totalment externs com ara «si fas això et donaré allò» i no es contempla la part interna de la persona, acabem fent les coses perquè algú altre ens ho demana”. L’adult ha de fer de mirall dels infants i anar posant nom, sense jutjar, a allò que sent. Per a la Thaïs, “moltes vegades ens pensem que els adults ho sabem tot perquè tenim més experiència, però en realitat els nens ens poden ensenyar moltes coses”. Com a viure més el present i a confiar més en el demà o a tenir més il·lusió per les coses.