PALOMA ARENÓS

Superats per emocions i desitjos

Les rebequeries i les enrabiades, que comencen al voltant dels 2 anys, formen part del procés evolutiu de l'infant i el preparen per tolerar la frustració

Ho hem viscut en la pròpia pell o ho hem vist més d'un cop. Una llarga cua al supermercat. Una mare o un pare amb un fill i un carro ple a vessar; quan arriben a la línia de la caixa, el petit demana unes llaminadures. El pare li diu que no. El nen insisteix, el pare argumenta una sèrie de motius per no comprar-l'hi. Comença a pujar el to, el pare es posa nerviós, la criatura crida, plora i pica de peus. La gent mira, encuriosida, i l'adult, acalorat, avergonyit i nerviós, acaba cedint i l'hi compra. El nen, feliç, deixa de plorar automàticament, i es menja el seu premi. Aquest episodi és una rebequeria en tota regla. Però com i per què s'arriba aquí?

Les rebequeries i les enrabiades apareixen a partir dels 18 mesos o 2 anys i formen part del procés evolutiu normal dels nens. Segons els experts consultats, poden durar -però d'una manera molt més espaiada que als 2-3 anys- fins als 6 anys. Des del naixement fins als 18 mesos, se l'ha atès de manera immediata per cobrir les seves necessitats bàsiques, però a partir d'aquesta edat els petits reclamen més autonomia i volen fer ells sols moltes activitats. "Quan apareix un conflicte entre els seus desitjos d'autonomia i les limitacions que li imposa l'edat -no té un llenguatge prou desenvolupat per expressar les necessitats-, la situació el supera i, com que no té eines per gestionar-ho, s'emprenya, es frustra i s'enrabia", detalla la psicòloga Natalia Salerno, de l'Espai Creare de Sabadell. "El nen té una necessitat d'autoafirmació. És bo que passi per les rebequeries perquè és quan s'està formant la seva personalitat, i és una fase més del correcte desenvolupament. Està atrapat en una dualitat: vol una cosa però no sap com gestionar-ho, i, a més, vol reafirmar el seu jo identitari i separar-se de la mare, amb qui ha estat fusionat fins llavors", detalla. Una altra cosa, però, és com ho viuen i ho gestionen els pares.

La manera que té una criatura de manifestar la seva independència és negar l'altre. "Negant l'altre, comença a expressar el que no és perquè encara no sap el que realment és . Imaginem, per exemple, un nen que sempre li ha agradat molt la sopa. Però arriba un dia que diu que no, que no en vol, i ho expressa amb una rebequeria. Segurament no és que li hagi deixat d'agradar la sopa, sinó que vol transmetre a la mare o al pare que ell és capaç de decidir, que té un gust propi", detalla la psicopedagoga Sònia López. "Quan arriba aquesta situació, el nen viu un conflicte emocional important, perquè com que els pares no entenen què passa i normalment s'enfaden amb ell -«Per què no et vols menjar la sopa, si t'agrada molt?»-, nota que s'està enfrontant als éssers que més estima, i això li provoca una ambivalència de sentiments", prossegueix. Les rebequeries, doncs, són una lluita interior entre el que el nen ha de fer per natura i una incomprensió dels pares cap aquests actes, que li provoca uns sentiments contradictoris i negatius.

Molts pares viuen aquesta etapa amb molta ansietat perquè pensen que és una forma de rebel·lia, de prendre'ls el pèl i de desobediència. Res més lluny de la realitat. "En aquestes conductes no hi ha cap intent de posar-nos a prova. No s'ha de prendre com una batalla, un desafiament o una competició. Tampoc no es tracta de cedir al seu plor i ràbia o a l'escena que t'acaba de muntar, perquè així no deixes que el nen es frustri. La frustració ensenya els límits i et dóna un espai de seguretat", raona López.

No se l'ha d'ignorar

Diferents corrents educatius insten a ignorar el nen quan agafa una enrabiada i, si cal, aïllar-lo a l'habitació, on ja es calmarà tot sol. En canvi, tant López com Salerno argumenten: "Això no és una bona solució, ja que el nen pot entrar en una espiral de ràbia quan veu que no li fan cas i el menystenen. No se l'ha d'ignorar, sinó canviar el focus d'atenció de la rebequeria al nen i fer-nos preguntes: «Per què reacciona així? Com ho visc jo com a mare? Què m'està volent dir?» Cal ocupar-nos de l'educació dels nostres fills, acompanyar-los i sostenir-los emocionalment, sempre des de la calma i el respecte, sense jutjar-los", apunta Salerno. "I no hem d'oblidar que nosaltres som els pares, tenim un lloc i una responsabilitat. Hem de tenir clars quins són els límits reals i en quins aspectes podem ser més flexibles. Pots fer acords previs amb els teus fills de què passarà quan vagis al supermercat o també pots donar-los a escollir entre una tria limitada: «Vols la samarreta groga o la verda?» Però no pots delegar en ells decisions per a les quals no estan preparats emocionalment ni per edat", raonen les professionals de l'Espai Creare, especialitzat en primera infància.

Mar Ibàñez, mestra d'infantil, reconeix: "De vegades, pel dia a dia que vivim, per les presses i les pressions, ens costa atendre com cal una rebequeria d'un nen. Som humans i algun dia no ho gestionarem bé, però se l'ha d'atendre reconeixent-li el seu sentiment, amb empatia. Quan veu que l'entens, que et poses al seu lloc, el nen es calma". Amb els seus anys d'experiència, adverteix que "si d'una manera reiterada castigues un nen per una enrabiada, aquest nen té moltes possibilitats de tornar-se insegur i de tenir pors".