«Sovint es nega el ‘bullying’»

Com vols que sigui l’entrevista? ¿Divertida, trista, bonica? T’ho dic perquè he patit amb el fill gran dos casos de bullying, amb dos canvis d’escola.

M’interessa, esclar.

Jo tenia el nen en una escola cristiana perquè la meva família és de tradició cristiana. Un dia que acompanyava la petita a classe, en sortir vaig veure el gran agafat a la cama d’un pare. Llavors m’ho va començar a explicar tot i jo no sabia què fer. Aquell mateix dia em vaig assessorar, vaig parlar amb l’Associació Espanyola d’Assetjament Escolar i amb un psicòleg.

¿Abans de parlar amb la direcció?

Sí. L’endemà ja no vaig dur els fills a l’escola, vaig dir que estaven malalts. Vaig agafar l’agenda del nen i vaig constatar que molts dilluns la tutora hi havia anotat que li feia mal la panxa. El que passava és que els dilluns no volia tornar a l’escola, eren per a ell uns dies terrorífics. El nen s’arrencava les crostes per no anar a l’escola, somatitzava contínuament i ara enteníem el motiu.

Què us van dir a l’escola?

Van dir que eren jocs, coses de nens. Sovint es nega el bullying perquè és un problema greu. M’havien aconsellat que no canviés d’escola, que treballés amb ells, però no ho vaig aconseguir perquè no admetien els fets, em deien que ho tenien controlat. Em van mentir. Vam perdre la confiança i la directora va desescolaritzar els nens. Senzillament es van treure el mort de sobre.

Com et senties?

Culpable, com un mal pare, algú que no ha sigut capaç de veure què li passava al fill. Llavors, durant mesos, els vam malcriar. Com que havien patit un trasbals important els consentíem en tot, i tampoc és això.

Com va anar a la nova escola?

Inicialment bé, però es va tornar a donar un cas similar amb un altre nen. El que passa en moltes escoles és que els encarregats de vigilar el pati i el menjador no són les monges o els mestres, sinó xavals joves que fan de monitors. Aquests xavals no saben res del nen, no saben qui són els pares o els problemes de cada família. Serveixen per fer-los jugar a futbol però no per gestionar situacions conflictives.

Carai.

Així que vam tornar a canviar d’escola i en vam buscar una altra de més estricta, on tenen les coses molt clares. Aquí es van guanyar la nostra confiança. De seguida veus que la relació amb els pares és diferent: t’informen contínuament de què passa, fas reunions cada mes, organitzen xerrades i estan sempre plenes. Ara estic tranquil. Ara els nens semblen altres persones. Potser algú pot pensar que som uns pares massa protectors, que patim massa.

T’ho sembla?

Digue-m’ho tu. El meu fill, amb 8 anys, el deixava a la parada dels Ferrocarrils i se n’anava sol a Sant Cugat, a una escola que és a 10 minuts a peu de l’estació. I quan sortia feia el trajecte invers i, a més, a Barcelona agafava el bus 70 fins a casa.

El nen està bé.

L’he vist feliç d’anar a l’escola. Cada dia m’explicava les coses que aprenia, em parlava dels planetes i no de si aquest nen ha pegat a un altre o si el professor substitut ha perdut els nervis i ha escridassat la classe.

Com t’ho expliques tot plegat?

Doncs que potser sí que hi ha nens més sensibles, nens que són carn de canó per a altres nens psicòpates. El meu fill és de molt bona pasta. Una psicòloga em va dir que jo m’emprenyés amb ell, que d’alguna manera l’agredís i així ell aprendria a defensar-se. Jo he de fer això?

Ho has de fer?

El gran ja aprèn de la petita, que té més caràcter, creu en la justícia i quan convé es baralla pel que considera just. M’agrada que estiguin junts.