M. JESÚS COMELLAS

Sovint ens perdem massa

El dia a dia representa un repte molt gran per a les persones adultes. I potser més avui que no en temps antics, quan la vida i la professió proposaven un seguit de rutines i habilitats i exigien pocs canvis. Actualment, els canvis són la base de la quotidianitat: contactes permanents, es reben missatges a tota hora, es pot accedir a tot des de tot arreu, i això comporta un atabalament constant que repercuteix en les relacions amb les criatures i unes pèrdues que poden ser irrecuperables.

De fet, hi ha certa consciència d'aquestes pèrdues: "Creixen tan de pressa!"; "Com pot ser que..."; "Com pot fer aquests comentaris, tenir aquesta actituds?"... I per trobar una mica de tranquil·litat, es troben explicacions que no graten gaire en el fons de les coses: "És que les criatures d'avui són diferents".

Segur que són diferents perquè no hi ha el mateix temps de seguir el seu dia a dia i veure com agafen espurnes d'informació i, lògicament (o sense la lògica), treuen conclusions! I quines conclusions. Quins acudits, mare meva!, té aquesta canalla d'avui. Cal, doncs, amb urgència, fer una aturada per veure com trobar moments, uns d'espontanis i d'altres de programats, per poder conviure, amb més proximitat, no tant per fer activitats o anar plegats a algun lloc, sinó simplement per estar junts, passejar, caminar, parlar, explicar contes i jugar. En una paraula, per poder viure aquest creixement sense perdre la riquesa del seu procés, del seu pensament, de les seves idees i reaccions.

Esclar que en arribar a casa hi ha el desig i la necessitat de desconnectar i de tenir un temps personal. Però les criatures hi són i necessiten aquesta presència i que les preocupacions del treball o de les amistats es quedin a la porta. Desconnectar els aparells, les neurones de la feina i submergir-se en la vida quotidiana -amb la seva riquesa i rutines- i, sobretot, recordar que aquest acompanyament que suposa fer de pares i mares implica 365 dies a l'any i 24 hores al dia. I, a més, cal que notin (no que sàpiguen amb arguments) que ens agrada, que gaudim de la seva vida, que ho volem i que ens interessa més i tot que la feina. Cal poder gaudir amb deteniment de tot el que comporta aquest creixement. Perquè no provoqui aquest astorament que només és senyal de desconeixement i distància.