Sort en tenim, dels avis!

Fa molts anys algú em va dir que els dilluns, a l’escola bressol, les criatures estaven més neguitoses i ploraneres, menys col·laboradores. Culpa, deia el meu informador, dels avis, perquè passaven amb ells gran part del cap de setmana, i els avis les consentien massa.

Vull creure que no eren només els avis, sinó també els pares, els que passaven amb els nens el cap de setmana i els consentien. I que aquest rebuig a tornar a escola després d’un cap de setmana en llibertat no és tan diferent del que experimentem la major part dels adults (maleïts dilluns!). En qualsevol cas, la queixa que “els avis malcrien” no és nova. En alguns aspectes (com l’adquisició de joguines o la distribució de caramels i llaminadures), és veritat que alguns avis s’haurien de contenir una mica. (De fet, he sentit pares i mares gelosos exclamar amb mal dissimulada enveja: “A mi no em compraven tantes nines!” o “A mi no em posaven tant de cacau a la llet!”)

La queixa més general, però, és que els avis els consenten no amb béns materials, sinó amb massa permissivitat i un excés d’atenció. Que no els renyen gaire quan fan “coses dolentes” (però quina cosa dolenta pot fer un nen petit?); que els agafen massa a coll i els expliquen massa històries i juguen massa amb ells... Que els nens agafen així un mal costum, i després, els pares, no tenim temps per fer aquestes coses. Probablement és veritat que bona part dels avis tracten els seus néts amb benevolència i els dediquen temps. Més que als seus propis fills. Potser, senzillament, perquè ara estan jubilats i tenen més temps per fer-ho. Potser, sobretot, perquè van provar d’educar els seus fills amb les fredes normes i l’estricta disciplina que recomanaven els experts del seu temps, i ara s’han adonat que tot allò eren bajanades, que cal gaudir dels nens mentre es pugui i acaronar-los mentre es deixin.

Victor Hugo, que va criar i educar els seus néts orfes, ja es queixava en el seu Art de ser avi que els “homes seriosos” el criticaven perquè “malcriava” els nens. Però ell ho tenia ben clar: Je n’ai point d’autre affaire ici-bas que d’aimer. No no tinc res més a fer aquí baix que estimar. ¿És un mal costum acostumar-te que algú t’escoltarà quan necessitis parlar, donarà importància a les teves opinions, admirarà les teves obres, comprendrà i disculparà les teves febleses i consolarà la teva tristor? Si de veritat els pares d’avui no tenen temps de fer totes aquestes coses, de donar als nens l’atenció que demanen i el temps que necessiten, aleshores sort que algú altre encara ho pot fer. Sort dels avis. Els nens afortunats en tenen quatre.