"Són una prova de foc"

Sara Moreno és sociòloga i mare de l'Èlia i l'Abel, de 5 i 3 anys. Viuen a Mataró. És professora a la Universitat Autònoma de Barcelona, on també és vicedegana. És especialista en sociologia del gènere i col·laboradora de l'ARA, i participa en diverses tertúlies de televisió i ràdio

Tenir fills és una cosa agradable, però és molta feina i molt constant. Segons la vida que facis abans de ser mare, els fills suposen una renúncia important. Jo abans havia fet la tesi, havia entrevistat molta gent i havia estudiat els canvis generacionals, però quan ho vius és diferent i apareixen algunes contradiccions.

Com ara?

Et sents culpable. Tens remordiments perquè creus que no hi ets del tot quan ets amb els nens i voldries compensar-ho. Coses com aquestes jo les tenia molt racionalitzades, però sovint costa dur a la pràctica el que només saps en teoria.

Què més has observat?

Crisis de la parella. Si no han aparegut abans, apareixen quan arriben els fills. Això està estudiat per totes bandes, però no s'explica prou. Es viu d'una manera privada, individual, i no veig per què no n'hem de parlar, perquè tots anem passant per les mateixes situacions.

Cert.

Els fills posen a prova la parella. Són una prova de foc que pots fer veure que no existeix o que pots intentar afrontar. Sempre hi ha coses no resoltes en una parella i esclaten quan apareixen els fills i es multiplica la feina que cal fer plegats. Els fills exigeixen que la parella hagi de col·laborar més, que hagi de prendre més decisions. Per primer cop comences a actuar com a pare i com a mare, i apareixen conflictes que no podies imaginar perquè entren en joc les identitats socials que tots duem, és a dir, què s'ha d'esperar d'una pare o d'una mare.

Tu tens un fill i una filla. Què has descobert?

Doncs m'ha fet qüestionar els esquemes. El gènere és una construcció social, jo sempre he defensat aquest principi, però alguna cosa passa quan veig que la meva filla no mostra cap interès per una pilota o un cotxe i, en canvi, el nen tenia quatre mesos i ja es tornava boig quan passava una moto pel carrer.

I què passa?

Et diria que hi ha unes determinades qüestions físiques que fan que el sexe masculí estigui més avesat al moviment i el sexe femení més obert cap a la raó, podríem dir. Sospito que l'atracció cap a allò que es mou va lligada al sexe i que després omplim de contingut social aquesta diferent atenció al moviment. I resulta que tot el que es mou és masculí: un cotxe, una moto, una pilota.

Interessant.

Hi ha una predisposició cap al moviment i sobre això hi ha una construcció social.

Què et costa?

A vegades passa que estic reunida a la universitat i, al cap de vint minuts, ja estic recollint l'Èlia a l'escola. I trobo que necessito un temps de descompressió per passar del món adult al món infantil, cosa que no sempre és fàcil. A vegades els nens són una via d'escapament per deixar la feina enrere, però altres cops no pots canviar tan ràpidament.

I què passa quan no pots?

Doncs que la tarda amb ells resulta més complicada. Tens menys paciència, menys ganes de jugar.

Hi ha cap truc?

No he descobert cap truc. Crec que simplement és important acceptar que no sempre pots fer aquest procés, que hi ha dies que, simplement, no estàs d'humor. Jo intento que, d'una manera o altra, els nens m'arrosseguin, que em portin al seu món. M'agrada que la meva filla m'expliqui el seu dia, tot i que hi ha dies que no vol parlar, que diu que no li ha passat res.

Normal.

Llavors li explico el meu dia i, a partir d'aquí, ella m'explica el seu. Però és que encara passa una altra cosa curiosa. I és que el fet de verbalitzar en el llenguatge d'una nena com m'han anat les coses fa que tot allò es relativitzi, fa que ja no sembli tan greu ni important.