“Són la prova de foc de la parella”

Els nostres avis es casaven amb la gent del barri o del poble veí. En la generació dels pares, per l’emigració, van començar a casar-se persones de diferents llocs de Catalunya o d’Espanya. I ara els nostres fills es casaran sense problemes amb algú de Nova Zelanda.

¿És possible mantenir l’equilibri entre les dues cultures?

El país on vius sempre acaba pesant més. La cosa també varia molt segons la diferència en l’origen de cadascú. En una parella en què tots dos són d’origen europeu sempre resultarà més fàcil l’equilibri que en una parella en què un dels dos és d’un altre continent o d’una altra religió. Les coses es compliquen quan l’altra família és molt lluny, perquè no pots anar en avió amb els nens gaire sovint a veure’ls. Un altre tema és l’idioma: n’hi ha alguns que els fills els assumeixen millor.

Explica-m’ho.

Si el teu pare és coreà, aprendràs coreà per parlar amb la teva àvia o els teus cosins, però poca gent parla coreà a Europa. I si no el necessites no l’aprens. En canvi, quan l’altre idioma és l’anglès o el francès, queda incorporat més fàcilment. En aquests casos, l’idioma es manté gairebé per militància. Vaig entrevistar una dona de Txèquia que em va dir un refrany: tants idiomes parles, tantes vides tens.

En què han de vigilar les parelles d’origen diferent?

El tema de la religió és delicat i conec parelles que, abans de tenir fills, han volgut asseure’s per decidir què faran. Els fills són la prova de foc de qualsevol parella, encara que els pares siguin del mateix barri. Els fills creen conflictes sempre. Sovint els problemes no són tant amb la parella com amb les famílies respectives, especialment les famílies que són lluny.

Potser la distància és un avantatge.

Tot té pros i contres. No tens la sogra cada diumenge a dinar però l’has d’anar a visitar cada estiu.

Què has après de la teva parella, holandesa, sobre els fills?

Els holandesos, potser pel seu fons calvinista, no són tan sobreprotectors amb els nens. Encara que faci fred, els nens surten a jugar al carrer perquè si no és que no sortirien mai de casa. A nosaltres ens costa veure nens jugant al carrer un dia que fa molt fred. Hi ha una frase que diu que saber educar és deixar que el nen passi una mica de fred, una mica de set i una mica de gana.

Què t’ha reconegut la teva parella que es fa millor aquí?

Improvisar. Els mediterranis som més flexibles. Si una cosa no ha sortit com estava previst, de seguida trobem l’alternativa. No ens costa canviar de pla, una cosa que em sembla molt bona per tractar amb els nens, ja que mai no saps ben bé com pot acabar la cosa.

Quina presència hi ha, a casa, de l’holandès?

El meu marit parla en holandès. Els nens l’entenen i el parlen perfectament, però li responen en català. És un poti-poti. Però ells se senten holandesos. La meva filla em deia que les amigues van al poble. Bé, doncs el nostre poble és Amsterdam.

De què es queixen, els pares i mares de fora?

Quan he parlat amb gent d’altres llocs, sovint em critiquen els horaris laborals. Els semblen absurds.

Què corregiries de la nostra manera de fer de pares?

Hi ha mares que critiquen el fill en públic. El van a recollir a l’escola i ja l’estan criticant. ¿A tu t’agradaria ser a la feina i que vingués el marit a criticar-te? Doncs fem el mateix amb els fills quan diem davant d’ells que és molt pesat tenir-los per casa tot l’estiu.

Una frase que t’hagi fet pensar.

Tenir un piano a casa no et fa pianista. Tenir un nen a casa no et fa pare.