"Són la generació Google"

Roger Gual és director de cinema i pare del Leo i el Ray, de 10 i 8 anys. Va guanyar el Goya a la millor direcció novella per'Smoking room' i ara estrena 'Menú degustació', una història coral en què col·laboren els germans Roca i que explica l'última nit d'un imaginari millor restaurant del món

"Són la generació Google" / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

Abans havia de fer malabars, intentava compaginar-ho tot: fills, vida en parella, amics, feina... I era impossible fer-ho alhora. Ara ho tinc tot però per separat, i quan estic amb els nens només estic per ells. Trobo que així és millor. Cadascú té el seu sistema i cap no és perfecte. Ningú no pot donar lliçons. Però sí que m'he adonat que, en el moment en què et dediques només a una sola cosa, la fas millor. Ara viatjo sovint entre Barcelona i Madrid i tinc els fills els caps de setmana, o quatre dies seguits.

Parla'm del menjar.

Quan érem petits menjàvem espaguetis o pizza. Ara, en canvi, mengen de tot. Al gran li encanta el sushi. Estan acostumats a cuines de tot arreu i això, quan viatges, és molt còmode. El petit m'ajuda perquè, de tant en tant, m'agrada fer una paella per als amics i ell hi col·labora. M'agrada que vegin que la cuina és cultura.

I el cinema.

A Menú degustació hi ha quinze plats, creació dels germans Roca, i cada plat transporta els personatges a un lloc, a una emoció. Mentre preparava la pel·li vaig mirar totes les pel·lis gastronòmiques que s'han fet, que són moltes i molt bones. Doncs crec que la millor de totes és una pel·lícula de dibuixos animats, Ratatouille . T'ho dic seriosament. És un film genial.

Totalment d'acord.

Ara que estic en plena promoció de la pel·lícula, el petit voldria venir a tots els festivals, cosa que no pot ser, esclar. Alguna vegada sí que ha vingut algun dels dos nens, i m'encanta viatjar amb nens, però t'has d'organitzar. Per a ells, qualsevol cosa que capgiri el seu món és bona. Quan viatgen aprenen a viure d'altres maneres, aprenen a adaptar-se. Són conservadors per naturalesa. Els canvis els fan por, però un cop canvia la situació, es ressituen ràpidament. Són autèntics supervivents.

Què t'agrada especialment d'ells?

M'agrada veure que tenen el seu món. Això m'encanta. Quan el gran m'explica que ha escrit un conte o quan el petit, que és més extravertit, ve i em diu que ha inventat un ball... Coses així em fan entendre que, malgrat que els pares fem moltes coses malament, si els fills tenen ganes de crear i d'inventar coses, és que tenen riquesa interior, que aporten coses.

Com estimules la seva creativitat?

Intento no fer allò típic que fan els pares que és forçar els nens a fer coses creatives. Potser està bé, no ho critico, però m'agrada que sigui una cosa espontània. No m'agrada obligar-los a fer res, si no és que és una cosa necessària, d'organització familiar. Sí que juguem a inventar coses, a inventar històries, a fer no sé què amb ninotets i gravar-los amb el mòbil, fent animacions. De coses d'aquestes en fem moltes. Però el més maco és quan ells et vénen amb alguna cosa completament seva, no quan tu ho prepares.

Què fan que tu no feies?

Jo els dic que són la generació del Google, la generació de la immediatesa perquè tot el que volen ho tenen immediatament. Quan nosaltres érem petits acceptàvem que per tenir el que volíem calia esperar un temps, que hi havia limitacions. Ara els nens no entenen aquestes limitacions físiques. Es pensen que tot pot ser possible en el mateix moment. I molts problemes dels pares neixen justament del fet de no saber dir que no. Jo en això sempre m'he posat dur. I quan dic que no és que no. Mira, t'explico una anècdota sobre això de la immediatesa.

Segur que és bona.

Quan eren més petits un dia sortíem de l'estació dels ferrocarrils i estava plovent a bots i barrals. Llavors els vaig dir que ens aixopluguéssim en un bar fins que passés el xàfec. Doncs el gran em va dir que busqués un paraigua, que el busqués al Google.