El pare que et va matricular

Sol a casa

Aixecar-me a les tantes, no pas per haver-me adormit, sinó per haver-me despertat a l’hora de sempre, haver obert un ull, haver-me girat cap a l’altre costat i haver tornat a clapar com un nen petit. Repetir aquesta mecànica dues o tres vegades fins que la gana em fa vestir. Passar d’esmorzar i anar directament a fer el vermut a la terrassa d’un bar i llegir-me els quatre diaris l’un darrere l’altre de la primera a l’última pàgina, mentre em foto unes olivetes farcides amb la calma, sense patir per si aixeco el cap del diari i ja no en queda ni una. Aprofitar que fa solet per improvisar, demanar quatre tapes i ja haver dinat. Tornar a casa amb la cara vermella com una gamba i una mica d’insolació. Ficar-me el xandall i aquella samarreta rosegada i descolorida per culpa d’una rentada mal planificada que encara guardo. Fer una migdiada de pijama i orinal, amb la tele encesa, si pot ser amb un esdeveniment esportiu de gran esforç, d’aquells amb gent que sua la cansalada i fa cara de sobreesforç i de patir molt. Llevar-me i fer-me un berenar de pa amb xocolata, com quan era petit, i un suc de taronja generós amb molta bromera, d’aquella que et deixa un bigoti prim de color carabassa. Posar a tot drap Inmigrant song de Led Zeppelin i fer de Jimmy Page davant el mirall. Agafar aquell llibre que tinc a mitges des de fa tres anys i començar a llegir-lo des del principi, perquè ja no en recordo res. Posar la televisió i passar-me dues hores canviant canals sense parar, no passant més de vint segons sense pitjar el comandament. Veure un partit sencer de tenis femení. Demanar una pizza ben marrana per telèfon i customizar-la amb bitxo, anxoves i coses que piquen molt. Tenir molt de mal panxa després. Acabar-me el llibre, el primer que m’acabo en un sol dia des de fa un fotimer d’anys. Repassar els resums de totes les lligues estrangeres i les declaracions plenes de tòpics i pleonasmes dels jugadors. Mirar-me Django desencadenat amb una bossa de pipes a la mà. Aixecar-me del sofà encara sense son però amb un malestar estrany. Adonar-me que no són les pipes ni l’oli picant. Tenir unes ganes immenses que ja sigui demà i tornin, i que omplin aquest silenci tan inquietant que m’està angoixant. Obrir el WhatsApp, repassar la foto que m’han enviat i enviar-los un missatge, tot i saber que ja dormen des de fa hores, amb una emoticona que fa un petó. Anar-me’n al llit, sol.