Cada vegada hi ha més missatges sobre la vida quotidiana que van plens d’idees que, sense adonar-nos-en, van afavorint que la canalla tingui una idea de la realitat i de la vida quotidiana si més no curiosa. Són mirades que van obrint finestres i que els porten a interpretar com veiem el món.
Per exemple, ara que molts gaudim d’uns dies de descans, podem fixar-nos en com abordem la tornada a la feina o a l’escola després de vacances, sovint vista com un període que només provoca angoixa i estrès. Amb aquesta mirada és difícil assumir positivament que cal continuar, avançar, progressar. Una situació que es repeteix, per exemple, amb el malestar de cada dilluns. S’ha acabat el cap de setmana, quin drama! I ara, com ho resolem?
Tornar a la feina, en la canalla es tradueix en la realitat de tornar a l’escola. Està clar que el treball no sempre és interessant i pot, fins i tot, no ser satisfactori i estar subjecte a exigències molt diverses i poc motivadores, però ¿potser ens pensem que a l’escola tot són flors i violes? També hi ha exigències, dificultats, moments de tensió en el grup, demandes del professorat per l’aprenentatge que volem que facin, i un llarg etcètera.
Però, què pretenem traslladant a la canalla només missatges negatius sobre la feina o l’escola? Quin és el món que voldríem, què és possible, en què somniem? Quins missatges donem a la canalla perquè puguin veure que tots plegats hem de tirar endavant? També la vida domèstica demana continuïtat i dedicació, en ocasions feixuga. Però que no va d’això, la vida? No tot és oci i descans!
En el món del desig tot és a mida, però progressar i créixer és el que ens fa millors. No oblidem que els nostres comentaris són un referent que la canalla no ha inventat i per això, quan els sentim, podem veure com ho han après de nosaltres, amb els comentaris i actituds que anem donant de mica en mica i de forma reiterativa. Segurament caldria canviar el missatge que els donem: la tornada comporta el desig de retrobar les amistats, d’aprendre per millorar, per entendre que fer-se gran implica més responsabilitat, per diferenciar desitjos de realitat. No és que la vida sigui dura, però sí que és un repte constant. I això ens manté vitals i progressant.
