Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Sobreprotecció i independència

La sobreprotecció que es dóna a la canalla és un problema més dels adults que no pas infantil. Els petits sovint demanen més ajuda de la que necessiten i sovint la reben fins i tot abans de demanar-la. Aquesta predisposició de la suposada generositat adulta no els permet plantejar-se com podrien resoldre allò que els passa, situacions que no podran viure en clau de dificultat o en clau de risc abans de trobar la resposta.

Sort que no se’ns ha passat pel cap tenir la gestació a mida, perquè amb la quantitat de pors adultes que ens dominen potser no els deixaríem ni néixer per por que caiguessin o es refredessin! Segur que és exagerat això que dic, però hi ha un fons. El que és segur és que l’actitud de sobreprotecció aconsegueix espantar les criatures i això fa que els costi deixar el niu, que els espantin les dificultats, perquè sols se senten menys protegits i no saben com resoldre les situacions quotidianes que a casa estan tan ben resoltes que ni es valoren: la casa calenta, plat a taula, cuina neta i la roba a punt. I, per descomptat, sempre la persona adulta amatent i a punt de resoldre-ho tot i minimitzar els efectes de les dificultats.

El que potser no es veu és que créixer implica saber reflexionar de manera individual, saber pensar i saber prendre decisions i, en molts moments, ni tan sols tenir temps d’escoltar altres opinions, demanar consell o recordar el que havien dit persones amb més experiència. Encara que faci una mica de por, cal tirar endavant i actuar. Això implica fortalesa i per això cal haver tallat el cordó umbilical amb la família i haver entrat en el món; saber espavilar-se de debò, més equipat que el nadó, encara que quedi la fragilitat que comporta entrar en una etapa nova.

Perquè pugui haver-hi aquesta fortalesa cal que les persones adultes encetin, pel seu compte, aquesta etapa relativament difícil d’acostumar-se a no tenir ja la criatura; veure que no ens necessiten i que deixen un buit al niu que ens obre la incògnita de què farem ara. És un procés que afecta infants i adults, i en què cal desemmascarar aquesta sobreprotecció vestida de generositat, perquè no amagui por a la solitud o excés de dependència. Seria un mal bagatge que no aprenguin a gestionar les dificultats amb què es trobin i amb què s’aniran trobant durant tota la vida.