GEMMA CASTANYER

Sobre la derrota. Perdre serveix per millorar

Els pares juguen un paper essencial per explicar a la canalla que la derrota forma part del joc i que és una bona oportunitat per aprendre

El partit de semifinals era un tràmit. Entre passadissos tothom donava per fet que el Barça d’handbol jugaria la final i que, a més, tenia força opcions d’aixecar la copa. Però no va ser així. L’afició blaugrana es va desmuntar en veure que el seu equip perdia la semifinal de la final four de la Copa d’Europa d’handbol, disputada al Lanxess Arena de Colònia (Alemanya) el 31 de maig i l’1 de juny. Cares desencaixades, abraçades, copets a l’esquena i moltes criatures que ploraven desconsoladament, entre les quals el Filip i el Kristian, de 10 i 7 anys, fills del porter blaugrana Danijel Saric: “Cada vegada que feia una bona aturada els mirava i veia com m’animaven. Per això, en acabar el partit, vaig acostar-m’hi per abraçar-los. Ens vam quedar quiets tots tres uns segons. Els vaig dir que ploressin, que era bo que ho fessin, però que havien d’estar contents perquè havíem fet una molt bona temporada. Crec que el contacte humà és el millor que els podem oferir en aquests moments”, explica.

Per al petit Kristian aquella derrota va ser un cop molt dur, però encara ho va ser més per al seu germà Filip, a qui, segons els seus pares, li costa moltíssim encaixar un mal marcador: “És un nen que viu apassionadament l’esport. És capaç de plorar d’emoció per una victòria i fer-ho també per una derrota. A Colònia consolar-lo va ser molt complicat. Per això primer vam intentar donar-li el màxim amor i suport -amb moltes abraçades i petons- i després, una vegada ja estava més tranquil, vam esperar que ens preguntés tot el que volia saber”, explica la Daniela, la seva mare.

Efectivament el Filip necessitava respostes i durant una xerrada pausada al voltant d’una taula els seus pares li van saber donar arguments prou convincents: “El missatge sempre té un rerefons positiu -diu el Danijel-. Li vaig explicar alguns dels errors que havíem comès durant el partit i que aquests errors ens servirien per millorar i per no tornar-los a repetir. I, sobretot, li vam dir que a la vida tots guanyem i perdem alguna vegada i que perdre ens fa créixer com a persones”, afegeix.

Un exercici molt sa

Pep Marí és psicòleg del rendiment del CAR (Centre d’Alt Rendiment) de Sant Cugat del Vallès i un professional molt acostumat a argumentar als esportistes el perquè de les seves derrotes o victòries. Defensa que davant una derrota és important: 1) Recordar que el joc és un joc amb unes normes, en el qual es pot guanyar o perdre. Ningú, en cap àmbit de la vida, s’escapa de perdre. 2) I per què perdre és necessari? Doncs perquè forma part del procés d’aprenentatge. Un error significa l’oportunitat per tornar-ho a intentar amb més experiència i coneixement.

Segons Marí, el que diferencia els guanyadors de la resta és que no cometen dues vegades el mateix error: l’analitzen, en treuen conclusions i les apliquen en pròximes ocasions. I aquí cita la frase del fundador de la multinacional IBM, Thomas J. Watson, que deia: “Si a la vida vols tenir èxit, duplica el teu percentatge d’error!” Finalment, en el seu argumentari Pep Marí apunta un tercer aspecte: l’objectiu no és guanyar sinó créixer i evolucionar constantment: “Una característica comuna de les criatures és que els costa analitzar i tenir perspectiva. Només els interessa i entenen el resultat a curt termini. Per això, quan arriba una derrota és important fer-los entendre què suposa aquell mal resultat i quines conclusions se’n poden treure”.

Un petit gran equip

Que l’objectiu a l’hora de jugar un partit sigui créixer i evolucionar ho han aconseguit a la perfecció els jugadors del prebenjamí de futbol 7 Margatània FC, un equip de futbol de nens i nenes de Vilanova i la Geltrú que la temporada 2010-2011 van encaixar 271 gols i només en van marcar un. La seva història, l’actitud de respecte, de treball en equip, d’autonomia, empatia i motivació personal amb què jugaven cada cap de setmana va donar lloc al curtmetratge L’equip petit, un treball dels realitzadors Roger Gómez i Daniel Resines, reconegut i premiat en multitud de certàmens internacionals i que ha esdevingut viral a la xarxa: “Aquells nens, que aleshores tenien 6 anys i que ara ja en tenen 10, continuen jugant igual com jugaven aleshores. Amb els mateixos principis i el mateix tarannà”, explica el seu exentrenador Carlos Gómez: “Cada setmana ens enfrontàvem contra equips que eren superiors físicament a nosaltres. El nostre objectiu no era guanyar-los sinó assolir el repte que ens havíem proposat per a aquell partit: per exemple, passar-nos la pilota més vegades, millorar la defensa o intentar col·locar-nos cadascú en la seva posició. Quan acabàvem de jugar sempre els destacava el que havien fet bé i així fins a l’altre cap de setmana. Ells marxaven cap a casa contents. Mai els vaig veure tristos per haver perdut”, afegeix.

Els pares, un mirall

Un dels trets que caracteritza el Margatània FC i que destaca Carlos Gómez és l’actitud dels pares quan van a veure jugar els seus fills: “Mai els he sentit queixar-se. Només animen i destaquen el que els nens fan bé. Entenen el futbol com un temps en què els nens i nenes fan una mica d’esport i sobretot en què gaudeixen plegats, res més”.

Els pares, com apunta Pep Marí, són el model més clar i visible que pot tenir un infant. Si ells criden en una graderia, els seus fills també ho faran; si no sopen perquè el seu equip ha perdut, ells tampoc soparan; si insulten i s’enfaden amb l’àrbitre, ells entendran que allò és el que s’ha de fer: “He vist molts pares tractar diferent el seu fill en funció de si ha perdut o guanyat un partit. I aquest és un gran error de la família, que hauria de saber diferenciar l’esport del vincle afectiu i emocional”, diu Marí. El suport i el reforç positiu dels pares també és fonamental en els esportistes professionals, que, com explica el psicòleg, necessiten entendre l’error com un factor més dins del seu procés d’aprenentatge.

Perdre la gana i la son

A casa els Martínez el futbol hi és present amb múltiples detalls. Des de la bandera periquita que oneja a la terrassa fins a la miniporteria que hi ha al jardí, passant pels guants que decoren l’habitació del Sergi, el fill gran. Són fidels seguidors del RCD Espanyol i sempre que poden van al camp o segueixen els partits des de casa: “Quan anem a l’estadi sempre pensem que l’Espanyol guanyarà el partit, sempre pensem en positiu! Però si perd no ens enfadem, ni cridem; la pròxima vegada ja guanyarà!”, diu el Sergi. “A mi em fa una mica de pena”, afegeix l’Adrià, de 4 anys. “Però no m’enfado tant com l’avi”, afegeix. “És que l’avi té més mal perdre que nosaltres -diu el Carmelo, el pare-; quan és al camp ho viu tot a flor de pell però un cop a casa sopa i dorm com cada dia! Perdre no ens ha fet perdre mai ni la gana ni la son”. I el Sergi afegeix: “Encaixo millor una derrota de l’Espanyol que no pas quan perdo un combat de taekwondo. Tot i que quan perdo sempre repasso on he fallat per no tornar-ho a repetir. I m’ajuda!”, conclou.