LA CUA DE QUIRÓ

Sir Ken i la pedagogia ‘new age’

Sir Ken Robinson és l’exemple més conspicu de la vacuïtat d’aquesta pedagogia new age tan en voga que, després d’assegurar-nos que l’escola és un desastre, en lloc d’oferir solucions ofereix bestsellers. Ha tingut un èxit fenomenal amb un vídeo titulat Maten les escoles la creativitat?, que ha superat els 25 milions de visualitzacions. El que ens hi diu és que la nostra escola no necessita reformes, sinó una revolució radical. L’escola actual és irreformable perquè està pensada com una fàbrica per fomentar “la intel·ligència acadèmica” i el “raonament deductiu”. El pensament racional és per a Sir Ken un pensament en sèrie i gens creatiu.

Per a Sir Ken, dins de cada granota hi ha un príncep i això és una veritat autoevident que el legitima per pontificar: “L’escola és culpable de desviar la gent dels seus talents”; “La creativitat s’aprèn igual que s’aprèn a llegir”; “El nostre sistema educatiu va ser concebut per satisfer les necessitats de la industrialització”; “Tots som superdotats en alguna cosa”.

Sir Ken és un telepredicador que ha estat molt ben acollit per molts governs, des del britànic al navarrès, però que sembla incapaç de respondre’ns a aquesta pregunta elemental: “Si vull que el meu fill sigui un Mozart, a quina escola ha d’anar?” Si es limita a dir-nos el que no cal fer, ¿no està donant un exemple de manca de seriositat (això sí, ben remunerada)?

Reinventar l’educació

Ara Sir Ken ha decidit comprometre’s amb la realitat. No és que vagi a donar classes a una escola, sinó que ha signat un contracte amb unes famílies molt progres i adinerades de Nova York que han fundat a Manhattan la Blue School. N’han encarregat el disseny a David Rockwell i la seva decoració a Blue Man. El seu projecte pedagògic es resumeix en aquesta idea tan original: “Reinventar l’educació per a un món canviant”. Hi han creat un consell d’assessors entre els quals hi ha Sir Ken, al costat de l’estrambòtic Daniel Siegal (capaç de barrejar la psiquiatria, la neurologia i el budisme). És d’esperar que els seus alumnes aviat comencin a rebre premis Nobel. No és curiós que la pedagogia alternativa sempre acabi trobant el seu refugi natural entre el que els nord-americans anomenen limousine liberals.

Si a la postmodernitat ja no hi ha certeses absolutes, no és aquest un bon argument per preferir el racionalista Kant a l’antiintel·lectualista Sir Ken?