L’any 2005 Vicente Garrido, professor de pedagogia i criminologia de la Universitat de València, va publicar Los hijos tiranos: el síndrome del emperador (Ariel). Un llibre on dóna claus per conviure amb els fills tirans, nois i noies que desenvolupen el que ell anomena la síndrome de l’emperador. Són fills que abusen dels pares -habitualment més de la mare- sense que hi hagi causes socials que ho expliquin, amb uns pares que tot i no haver estat perfectes s’han fet càrrec dels fills i els han tractat amb amor. ¿Uns límits laxes o l’hàbit de sobrepassar-los que tenen els fills els pot fer patir aquesta síndrome? El professor Garrido explica que els pares excessivament permissius tenen com a resultat uns fills capriciosos i irresponsables, però no uns fills violents, llevat que aquesta permissivitat impliqui una falta mínima d’atenció. Però llavors es tracta d’uns pares negligents.
Es pot detectar la predisposició d’un fill a ser tirà si es donen tres claus fonamentals, que s’observen generalment en la segona infantesa, generalment dels 6 als 11 anys:
1. Incapacitat per desenvolupar emocions morals autèntiques (empatia, amor, compassió, etc.). Això implica una gran dificultat per mostrar culpa i penediment sincers per les males accions.
2. Incapacitat per aprendre dels errors i dels càstigs. No serveixen de res les converses i les represàlies, ja que el nen busca el seu propi benefici, és víctima del seu egocentrisme.
3. Conductes habituals de desafiament, mentides i fins i tot actes cruels amb als germans i els amics.
Què haurien de fer els pares si els fills manifesten trets característics de la síndrome de l’emperador?
1. Desenvolupar de manera intencionada i sistemàtica les emocions morals i la consciències dels nois, donant-los oportunitats perquè practiquin actes altruistes i que en treguin lliçons morals.
2. Establir límits ferms que no tolerin la violència i l’engany.
3. Ajudar-los a desenvolupar habilitats no violentes que satisfacin el seu gran ego.
Un nen tirà es pot reconduir en funció de la seva intel·ligència i dels recursos econòmics dels pares, que els poden facilitar l’accés a l’ajuda especialitzada, explica Garrido. “En qualsevol cas -afegeix-, un especialista ha de tractar el nen i els pares sense els prejudicis habituals. El denominador comú ha de ser que els pares restitueixin el seu rol hegemònic a casa i rebin l’ajuda, i no la crítica, de les institucions de la infància”.
