Serem com Suècia?

Serem  com Suècia? Zoom

Fa dos divendres em van convidar a participar en un seminari internacional dedicat a les famílies del postdivorci, organitzat per la UAB i el CIIMU, l’Institut d’Infància i Món Urbà. Hi havia molts savis i sàvies, i jo no sé ben bé què hi feia. Per sort, no era l’únic que hi anava en qualitat de testimoni, més que d’especialista. I és des d’aquest punt de vista que em vaig prendre les intervencions.

Una primera constatació és que en aquest país hi ha una bona base -psicòlegs, mediadors de família, especialistes en atenció social- per començar a construir famílies postdivorci més felices per als nens, amb menys baralles als tribunals. Però les administracions públiques no els acaben de donar tot el suport que necessiten. Ni als professionals, ni a les famílies del postdivorci, que als països avançats com el que volem tenir són molt més importants.

S’hi respirava un ambient constructiu. Em va interessar especialment la visió de Juan Romero, coautor de Custodia consensuada. Para custodias, colores. El llibre és el resultat de les converses personals amb amics i coneguts que han pactat diferents models de custòdia i els funciona. És, senzillament, l’aplicació del sentit comú en què, fins fa ben poc, només hi havia la visió negativa, els problemes de les pensions i dels pisos, les amenaces, els advocats. Tan senzill, i de vegades tan difícil, com seure i parlar. Aparcar les diferències de la parella i buscar el millor per a les criatures.

Però què passa si, encara que arribem a un cert pacte sobre la custòdia, la parella manté la seva conflictivitat? El psicòleg Jordi Ballonga, que fa de mediador, ho va il·lustrar molt clarament: el nen conviurà uns dies amb el pare i uns altres amb la mare, però els percebrà com dos compartiments estancs, incomunicats. Arribaran a competir. Qüestionaran davant la criatura el comportament de l’altre. Altre cop la recepta és la cultura del diàleg i del compromís amb els nens.

Interessantíssima la intervenció de Lluís Flaquer, sociòleg de la UAB, reclamant la necessitat d’estudis sobre els efectes en els nens dels diferents models de custòdia. I una dada que celebro: els únics estudis de què disposem, fets a Suècia, mostren que no hi ha diferències substancials entre els fills de famílies intactes i els fills en custòdia compartida. Esclar que a Suècia els ajuts són importants, i la cultura de la igualtat és molt superior. Més igualtat de gèneres, i més igualtat social. A veure si anem cap aquí.