Potser sí que tenen raó quan diuen que l'estiu no és tan idíl·lic com ens fan creure els anuncis de cervesa. Potser l'encerten quan diuen que amb les vacances estivals la convivència entre la parella es fa inevitable, que no hi ha refugis per amagar les desavinences. La qüestió és que en aquests últims mesos sembla que s'hagi propagat una epidèmia de separacions sentimentals entre les amistats i coneixences que tenim. És com si algú hagués ruixat amb un esprai incolor l'aire del nostre voltant i hagués fet caure com mosques tot de parelles d'aquelles que semblaven indestructibles. Sí, ja ho sé, són coses que passen i no s'han de dramatitzar, ja fa temps que, per sort, es va acabar allò d'aguantar-se i fer el paperot, però això no evita la cara de tonto que et queda quan uns amics et diuen que ho han deixat córrer. Potser és culpa de les pel·lícules americanes que ens han acostumat a sentir una melodia de violins premonitòria abans que passi alguna cosa important a la vida o potser és que mai no saps del tot què passa pel cap dels que t'envolten. El cert és que no, no hi ha violins ni res que et previngui del cop. És més aviat una trobada casual i llavors t'ho diuen. I davant la teva cara de desconcert et donen una explicació més o menys raonable si són els que han pres la decisió, o bé es desfoguen desconcertats si són els que s'ho han trobat d'un dia per l'altre.
El que ve després és mes o menys previsible però en cap cas agradable. Et passes els dies següents rebobinant amb la teva parella les possibles causes i motius, conscients tots dos que se us escapa alguna cosa. I poc després arriba el punt d'inflexió, el dany col·lateral que explota de manera subtil però inexorable. Sí, perquè gairebé sense voler et trobes abocat a haver de triar una de les dues bandes, com si t'hi obliguessin els fets, posant-te inconscientment de part del més ferit, del que et necessita més per remuntar el vol. I així arriba la paradoxa més gran de tot el procés: el dia que la teva dona i tu us adoneu que, de manera subtil, també heu patit una separació, la de l'altre, del que nota que us feu més amb la seva exparella que amb ell, del que cada cop truca menys fins que arriba el dia que, quan et troba pel carrer, t'esbandeix en dos minuts amb una excusa poc convincent. Sé que no cal dramatitzar, però que dos amics teus se separin és una bona putada.
