“Sentit comú, valors i humor”

Ara, quan faig balanç, m’adono que el nen m’ha demanat més atenció que la nena.

¿Són més fàcils d’educar les nenes?

No diria això. Però, fins on arriba la meva experiència, sovint he hagut d’estar més pendent del nen. Potser en això hi va influir el fet que fos el primer. Ja veurem quan entrem a l’adolescència de la meva filla, si això canvia. En tot cas, a casa els hem educat igual, amb les mateixes regles, les mateixes responsabilitats. Però cada fill et demana una mida concreta de cada cosa.

Quina és la clau per educar?

Que la parella vagi a l’una, que tingui una única visió del que cal fer. S’han de parlar les coses abans i davant dels fills tenir una posició clara i única.

Què et costa?

El gran aviat començarà a dir-nos que vol sortir i caldrà deixar anar corda. Em preocupa com ho farem, com es ressituen els límits. L’adolescència suposa que, després d’anys de situar-te davant dels fills, has d’aprendre a posar-te darrere d’ells. I això fa por. Tens la sensació que ara la vida comença a anar seriosament.

Què has volgut fer igual del que vas veure a casa?

Vaig perdre la mare quan era molt petita i tots cinc germans vam estar força units al pare. I el que vivia a casa eren les tres premisses que aplico als meus fills: sentit comú, valors i sentit de l’humor. A casa sempre hem procurat riure, fins i tot en moments difícils.

¿Haver perdut la mare t’ha fet una mare diferent?

Segur, però no sabria dir-te com. Jo no tinc records de la meva mare i quan ho he explicat als fills segurament han apreciat més què vol dir tenir-ne. Sovint hem parlat de la mort. Això em fa pensar que tendim a protegir massa els fills sense ser conscients que després ve la vida, amb la seva destral, i a uns i altres ens tracta de manera implacable. Tard o d’hora la vida ens colpeja i cal saber que haurem de sobreviure.

Cert.

Els meus fills han tingut quatre besavis i només una àvia. Però, sobre això que em preguntes, potser la meva peculiaritat ha sigut que m’ha faltat la veu de l’experiència. Tot i que, al final, de ser mare n’aprens tu sola. Ningú et dóna cap manual.

Què us agrada fer plegats?

A nosaltres ens agrada molt la vela, navegar. Hem intentat ensenyar als fills els valors que calen per navegar: l’esforç o el fet de trobar-te sol davant d’un repte que és el mar. Ells han après a estimar el mar. Per a un nen és tot un repte sentir-se sol al mig del mar i saber que les decisions que pren han de ser molt assenyades.

Quin gran aprenentatge.

Fins ara naveguem plegats, però arribarà un dia que ens diran que no volen venir més amb nosaltres. I també n’arribarà un altre en què simplement ens demanaran les claus del vaixell per anar-se’n amb altres persones.

Fes-me una reflexió sobre l’escola.

Quan fem sopars d’antics companys, els nens que treien més bones notes sovint no han tingut trajectòries professionals tan brillants com tot semblava indicar. En canvi, alguns companys de qui ningú no esperava res han desenvolupat carreres espectaculars. Aquí passa alguna cosa. Les notes no són tan importants. El que cal és educar per tal que, facin el que facin, no s’acontentin mai amb resultats mediocres.

¿Recordes alguna conversa?

Recordo bones preguntes, aquelles que et deixen anar quan condueixes o quan menys t’ho esperes. Per exemple: “Mare, si Déu fa els llamps i els llamps maten persones, per què Déu mata persones?”

Per avorriment, crec.

O “Per què les coses que passen no tornen?”