Sentimental, sí, però cert

El professor de llengua de la filla de catorze anys d'un amic meu va tenir, fa uns dies, una idea per donar vida i interès a una classe dedicada a l'expressió oral: cada alumne havia de portar de casa seva algun objecte, des d'una fotografia fins a una joguina, que considerés especialment vinculat a la seva infantesa. L'exercici consistiria a presentar-lo, i a explicar el perquè de l'elecció.

Parlar de quan érem petits, i mirar d'evocar què sentíem i què pensàvem, i explicar-ho als altres, no resulta fàcil. És més senzill explicar una pel·lícula que no pas explicar un record d'infantesa. Per parlar de quan eren petits, els nois han de ser més creatius i elaborar molt més el discurs que no pas per parlar d'un cap de setmana on hi ha un conjunt de fets i una cronologia.

Entre la dificultat del tema, i la vergonya que cal vèncer per explicar segons què, sembla que les intervencions no anaven gaire lluny. Fins que un company de classe els va presentar el seu osset de peluix, amb el seu somriure cosit i uns ulls de vidre ja una mica opacs pel frec dels anys. L'osset, d'un color gris dubtós i amb el cap en penjarella, una mica estovat de tantes abraçades i rentadores, va anar passant de mà en mà mentre el noi explicava per què era tan important per a ell.

Situacions que marquen

Feia tretze anys els seus pares adoptius l'havien anat a buscar a Rússia, i l'havien tret de l'orfenat en companyia d'aquell osset de peluix del qual no se separava mai. Segons els responsables de la institució, l'osset acompanyava la criatura des que la seva mare l'havia donat en adopció. Segons el noi, la mare l'hi havia posat al bressol perquè no se sentís tan desemparat. Quan l'osset va haver passat per totes les mans, no hi havia ningú, a la classe, que no plorés, inclòs el professor. La filla d'aquest amic meu, separat com jo, encara estava emocionada quan l'hi explicava al seu pare, a l'hora de sopar.

Segons el meu amic, els fills de separats són especialment sensibles davant del sentiment de pèrdua. Perquè ells l'han viscut i l'han hagut d'elaborar. Si en això, li dic, els nostres fills són més empàtics i capaços de comprendre els altres, fantàstic. Però em sembla que el que ha emocionat la seva filla és el mateix que a tothom: el símbol, l'osset rentat i descolorit, l'únic rastre d'una mare que no pot cuidar el seu fill, per la raó que sigui, però que li posa l'osset al bressol.