I si s'ennuega?

Fa un temps, una mare em va informar de l'existència d'una andròmina anomenada xarxa antiofegament. Amb aquest nom, esclar, quina mare no ho compraria?

He estat pediatra i he criat tres fills durant més de vint anys sense saber que existien les xarxes antiofegament. És més, estic ben bé segur que no existien. Quan jo era petit, els nens no menjàvem purés, tal com ara els coneixem, perquè no hi havia batedores elèctriques. Menjàvem aliments tallats a trossets o aixafats amb la forquilla, o com a molt, passats per aquells passapurés de manovella, que deixaven una consistència bastant grumollosa.

I quan vaig estudiar per a pediatra, una màxima comunament acceptada deia: "Quan fa un any, l'infant ha de seure a taula amb els seus pares i menjar el mateix que la resta de la família". Però fer servir la batedora és tan fàcil, i la por a l'ofegament tan gran, que ara molts nens de dos i tres anys només mengen purés, de vegades en biberó. S'ha deixat passar l'oportunitat, i el nen que hauria après a mastegar i deglutir fàcilment als sis o nou mesos, als dos o tres anys tindrà dificultats.

Ennuegar-se, en el sentit de tenir certes dificultats per empassar-se un tros de menjar, gargallejar o tenir arcades, ens passa a tots alguna vegada. I als nens, que no hi tenen tanta pràctica, encara més. El que és perillós és ofegar-se, que el menjar se'n vagi cap a la tràquea i això, habitualment, només passa amb alguns tipus concrets de menjar, durs o arrodonits, que poden sortir disparats quan el nen els intenta mossegar: fruits secs, salsitxes, grans de raïm sencers o, més rarament, pastanaga crua o poma. Cap nen no hauria de menjar fruits secs (ni jugar amb peces petites, bales, cargols, botons...) fins als tres anys. El gra de raïm es pot tallar per la meitat, la pastanaga es pot bullir i la poma es pot ratllar.

El risc que l'infant s'ennuegui o s'ofegui és probablement més petit si des dels sis mesos permetem que sigui ell mateix qui agafi el menjar (no triturat) i se'l fiqui a la boca. D'aquesta manera, està concentrat en el que fa, va al seu ritme i aprèn ràpidament. Per descomptat, no deixarem que mengi sol un nen petit, i vigilarem la mida i la consistència dels trossos. Quan som els adults els que li posem el menjar a la boca, sovint fem coses que augmenten el risc: li fiquem la cullera ben endins de la boca perquè no ho torni a treure, el distraiem perquè mengi, li fem pessigolles perquè obri la boca, el forcem a menjar encara que estigui plorant... És perillós menjar distret, rient o plorant! Un motiu més per no obligar mai una criatura a menjar.