“Sempre necessiten més llibertat”

Vicente Muñoz Puelles és escriptor i pare de la Laura i el Ricardo, de 26 i 24 anys. Autor valencià de llarga trajectòria, va guanyar el Premio Nacional de literatura infantil i juvenil 1999 per ‘Óscar y el león de Correos’. Ara publica una preciosa novel·la per a joves,‘La voz del árbol’ (Anaya).

Observant els meus fills em pregunto si es creix per afinitat o per contradicció. Veig que el petit no ha volgut ser com era la seva germana. Ha evitat el seu model i ha crescut per oposició. És com si existissin uns rols determinats i cada germà anés assumint un dels que encara estan lliures.

Poques vegades el gran és el rebel.

Per això els pares cometem de vegades l’error d’insistir massa en el que ens agrada. Però insistir farà que els fills ho rebutgin. Els fills han de triar. Quan són petits tenen totes les opcions obertes, i a mesura que es fan grans i van prenent decisions, cada cop els resulta més difícil recular i refer el camí. Però sentir-se independent és necessari en tot procés de creixement.

Els pares viuen el dilema perpetu entre permetre o no.

Si deixes que els fills triïn el seu camí amb absoluta llibertat, pot passar que triguin molt a prendre la decisió, que la posposin tant com puguin, i de vegades cal pressionar-los. En una altra escala, és com proposar al fill que llegeixi un llibre.

Tu ho has fet?

Sí, però potser és un error perquè una part important de l’alegria de llegir és justament el plaer de descobrir els teus propis llibres. És natural no llegir els llibres que et recomana el teu pare.

És com quan un amic et regala un llibre que ha escrit.

És que els amics no haurien d’escriure llibres. Sobre la relació entre pares i fills, crec que ningú entén els seus pares fins que no té fills. És absolutament impossible que un fill entengui les preocupacions d’un pare. Per això, per molta llibertat que li donis, el fill sempre creurà que en necessita més.

És així.

Quan vaig ser pare, vaig descobrir tot el que es pateix per cedir justament aquesta llibertat. Ser pare vol dir un estira-i-arronsa constant entre la necessitat de controlar els fills i l’evidència que per créixer i expansionar-se necessiten fugir del teu control. Trobar un equilibri en això resulta molt difícil.

Què més t’ha costat?

Quan vam tenir el segon fill, la feina a casa es va multiplicar. Llavors vaig entendre que els pares eren uns herois. Em mirava els pares i em preguntava: com ho han pogut superar? Com poden estar encara vius? Em semblava com si, sobtadament, hagués perdut tota la llibertat, com si ja no pogués fer res del que m’agradava.

El pare perd llibertat per fer que el fill la descobreixi.

Ser pare és una pèrdua de llibertat enorme, però també és una oportunitat única. I no és una experiència transferible. Per molt que et miris altres pares, mai no podràs saber quina relació acabaràs tenint tu amb els teus fills.

Explica’m una història de la teva infància.

Fa anys vaig escriure un llibre pel qual em van donar un premi important. Es deia Óscar y el león de Correos i explicava la història que em va passar a mi. Jo vaig néixer en un edifici que és al darrere de l’edifici central de Correus a València, i a la façana hi havia dues cares de lleó, fetes de llautó, amb la boca oberta. Cada lleó tenia un nom.

Quin?

España i Extranjero. Quan hi havia de tirar una carta em feia molta por acostar-hi la mà. Els pares em donaven cartes per tirar que no arribaven mai a destí perquè jo les amagava. Fins que un dia se’m va ocórrer que abans de tirar-hi una carta hi tiraria un caramel per distreure el lleó i evitar que em mossegués. I la cosa va funcionar. Fins que un dia, un home em va enxampar i em va dur al soterrani de l’edifici, on treballava. Llavors vaig veure els lleons des de dins, i el lloc on queien les cartes i els meus caramels.