EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Segrestat

Ell és a la saleta. Està parlant per telèfon amb la seva àvia, que, enyorada de nét com de costum, el truca per saber què fa. “Hola, àvia, què tal? Jo? Ja ho veus, aquí, segrestat a Londres amb els papes”. Està clar que es pensa que està sol i de fet té sort de no saber que des de la cuina, tot preparant el dinar, els presumptes segrestadors podem sentir aquest to planyívol que tan bé li surt quan parla amb ells. També té sort de no veure la meva cara quan sento el que diu ni el que em passa pel cap. Però no, decideixo no fer cap comentari un cop penja. De fet, una mica l’entenc. Entenc que el molt podrit prefereixi passar els estius sencers a casa els avis, on sap que té barra lliure de tele i on li fan el dinar a la carta, que no pas anar per divuitena vegada a Londres.

El que em fa més malícia, però, és que ara la feinada serà meva per explicar als avis el posat d’entusiasme que feia fabricant-se unes ulleres de 3D en un taller a la National Gallery, la cura amb què donava menjar als esquirols a London Fields, com es tapava la cara amb les mans al cinema quan el dolent de The Grand Hotel Budapest escapçava els dits de l’advocat mentre em preguntava ben fluixet “Què està passant, papa?” I com, quan vam sortir, em va dir que estava molt content que el portéssim a veure “pel·lícules de gent gran també”. Com els descriuré també l’estona llarga que es va passar davant un cos de dona blau de Matisse a la Tate Modern o la seva cara de felicitat quan es banyava envoltat d’ànecs amb sa mare al llac de Hyde Park, per no parlar de la passió desbocada que va desplegar al karaoke del Festival of Love del Southbank Centre cantant amb son pare un Dancing queen antològic, disfressats tots dos amb perruques rossa i morena.

No, no li vaig dir res, però l’hi tenia jurada al rei del melodrama i l’hi havia de tornar. Ahir vam anar a un concert d’Elvis Costello. Quan van arribar els bisos, el nen, potser encomanat de l’entusiasme gairebé infantil de son pare, li va demanar a sa mare que el pugés a collibè per veure-ho millor. I just quan va sonar Oliver’s Army, la nostra cançó preferida, vaig mirar-lo i contenint-me la glopada de felicitat li vaig dir a l’orella: “Què? Com ho portes això d’estar presoner a Londres?” I ell, sense deixar de cantar la tornada, mirant-me, em va contestar amb aquell somriure sorneguer que li surt gairebé tan bé com quan es fa el segrestat.