Ruptures que poden trencar adolescències
Aquesta setmana he hagut de pensar en els adolescents als passadissos d'un jutjat de família. De fons: les ruptures familiars conflictives amb fills adolescents pel mig. En la brevetat d'aquesta columna, no em puc referir al conjunt d'aspectes d'una situació d'aquestes característiques. Parlem d'adults que embogeixen amb la ruptura, que no poden separar els seus infants de la guerra particular que han empès. Persones adultes que confien a un grup de togats, que segueix mil i un formalismes, en un entorn artificial, la recerca de la forma adequada de tenir cura dels seus fills. Advocats buscant que el seu client guanyi sigui com sigui sense mirar el dany provocat. Joves sotmesos a l'elecció de fidelitats a l'un o l'altre dels progenitors, poc escoltats sobre com volen organitzar amb seguretat la seva obligada nova vida.
Aquesta vegada la meva intervenció judicial era per parlar d'un d'aquests fills adolescents, mirant d'explicar el que jo interpretava com el seu veritable interès i de no caure en la utilització d'alguna de les parts. Tot plegat força impossible. Aquesta, com tantes altres batalles familiars, feia a miques dos valors cabdals: els fills no són culpables de la ruptura i, després de la batalla, han de poder estimar el pare i la mare.
Pautes bàsiques
Si tenim un fill contestatari, amb una adolescència mínimament activa, la tensió de la parella en la ruptura és l'atmosfera perfecta perquè la confrontació adolescent esdevingui bronca permanent. Però, com que no podem aparèixer davant del jutge com a pares dolents, fem dues actuacions: culpar l'altra part de ser permissiva i deixar clar que al fill adolescent li passa alguna cosa, té algun trastorn mental. Tot menys parar-nos a pensar i demanar ajuda per acordar unes pautes educatives bàsiques a compartir i acceptar que poden ser aplicades de manera flexible. Contràriament, busquem peritatges professionals per trobar la tara del fill que ens salva de la incompetència parental. No podem acceptar que nosaltres el desequilibrem, ni que ens demani raons, ni que, vist el caos en què vivim com a parella, la seva vida sigui un caos. Si no col·labora, el psicòleg imposat ens podrà certificar que té un "trastorn negativista desafiant".
Tanmateix, tot era més fàcil: escoltar i fer el que l'adolescent demanava: "Ara no vull viure amb el pare; quan estigui tot més tranquil hi aniré, perquè l'estimo".
