Això és un clam contra l'opressió. Una reivindicació de la pròpia personalitat enfront de la censura dels menors d'edat que tinc a càrrec. Perquè molt de garlar sobre empatia, lliure albir i espontaneïtat dels nens, però, ¿i quan els menors d'edat ens tallen les ales creatives i actorals? Ja ho sé, canto pitjor que la Castafiore i tinc el defecte de cantar pel carrer, però... i què? Empatia, lliure albir, espontaneïtat i autodeterminació en les dues direccions. O tot o res. No cal que algú que fa menys d'un metre i trenta-cinc centímetres em digui: "Mama, calla, per favor". No cal.

Jo demano

Humilment, jo demano poder cantar pel carrer. I fins i tot fer uns petits passos de claqué. Provar de xiular i imitar Monty Python i el seu sublim esquetx dels caminars ridículs. Sí, demano poder fer el pallasso. També vull vestir-me com em plagui sense que una petita estilista castradora de pega em digui que la faldilla curta sobre el pantaló em queda fatal. I que el vermell i el blau turquesa no combinen. Bé, si els du ella sí, però jo no. I un rave! També somio en un món on pugui riure a l'estil de les germanes Manso, de manera sonora, llarga, abruixada, i que cap mà de preadolescent em tapi la boca, que cap fill meu apunti amb la mirada al cel demanant clemència, que cap descendent mormoli una imprecació perquè em moderi. I que quan vénen amigues a casa i acabem dient bestieses, ballant, rient i disfressant-nos, l'endemà no rebi un sermó d'algú a qui he de mirar inclinant la nuca cap a terra.

La censura dels menors d'edat no té límit i no tan sols es limita a les expansions en temps d'oci. Les reivindicacions dels drets civils els solen violentar de la mateixa manera. És per això que exigeixo poder queixar-me sense uns petits i no tan petits sabotejadors al costat, estirant-me de la màniga i suplicant que deixi en pau els veïns marrans que obliden bosses d'escombraries al carrer o mobles vells cada dia excepte el que es permet deixar-hi trastos, o cotxes aparcats sobre la vorera. Els meus fills ho fan perquè temen per la meva vida, i amb les dents serrades em xiuxiuegen que ho deixi estar, que aquella gent sap on vivim. Però també perquè senten una vergonya aliena insuperable quan m'emprenyo com una mona... amb algú que no són ells.

Mooooltes feeeelicitaaaats!

Tal tirania, però, és enderrocada de manera temporal. El miracle té lloc quan la meva gran i extensa família es troba per celebrar qualsevol aniversari. A l'hora del pastís celebrem una cerimònia iniciàtica que separa la comunitat adulta de la infantil amb la frontera invisible del ridícul. Nosaltres no cantem, bramem! Desafinem! Cridem! Ens esgargamellem per cantar de manera horrible i espantosa el nostre himne a l'alegria i el semenfotisme, el Moltes felicitats més inharmònic que mai s'ha sentit sobre la capa de la Terra. Ens diverteix. Fruïm escandalitzant la nostra mare (sogra, àvia), que a hores d'ara ja no s'escandalitza ni pateix pels veïns i que s'uneix a nosaltres feliç i desacomplexada. Perquè l'autèntic espectacle és observar la cara dels menors que, impotents, no poden fer res per evitar que els adults de la família facin el pena i, a sobre, s'ho passin de conya. Un dia, d'aquí no tant, un d'ells, tot de sobte, sense saber com, s'unirà al nostre cant i s'ho passarà bé. Haurà traspassat una frontera que no té camí de tornada. Desafinant, s'haurà fet gran i li donarem la benvinguda al ridícul món dels adults.

e