En família

Revisions

Revisions Zoom

Quan anava a escola ens feien cada any una revisió mèdica. Recordo la filera de nens en samarreta esperant que ens miressin per la pantalla (un minut de mirar per la pantalla equival a la radiació de cinquanta radiografies). A més d’una perillosa dosi de radiació, vaig treure d’aquelles revisions altres importants beneficis en forma de diagnòstics mèdics que, d’altra manera, mai no s’haurien realitzat: un buf sistòlic i uns peus plans.

El buf sistòlic (molt freqüent en nens i sense cap importància) es va convertir en un imaginari diagnòstic de febre reumàtica. Després de dotzenes d’anàlisis de sang, després d’anys de tractament amb corticoides i antibiòtics (doloroses injeccions de penicil·lina benzatina, al principi setmanals i més tard mensuals), el meu cardiòleg es va jubilar i el nou em va donar l’alta en la primera visita. No em queixo gaire; la prohibició de fer exercici (tenia el cor “dilatat” i tot) em va donar l’excusa perfecta per evitar l’esport i dedicar-me a llegir.

Pel que fa als peus plans, el traumatòleg va recomanar una sèrie d’exercicis (caminar de puntetes, recollir una catifa amb els peus...) que haurien sigut més suportables si el meu pare no hagués sigut tan bon pare i tan conscient: deu minuts al dia de puntetes, no se n’oblidava mai! Dues visites a l’any al traumatòleg, en les quals invariablement el peu “anava millorant” i es recomanaven els mateixos exercicis. Molts anys després he entès que aquell especialista era probablement un excel·lent metge, avançat a la seva època, que no recomanava plantilles. Alguns pares, quan els diuen “No es preocupi, els peus plans són normals, no cal fer res, no cal que torni”, pensen que “els de la pública no et fan ni cas” i van directament a l’ortopèdia, i en surten amb cares i inútils plantilles que s’han de fer a mida cada any, i que només es poden posar en cares sabates especials. Així que el meu traumatòleg, en lloc de dir la nua veritat, va donar als meus pares un placebo, uns exercicis inútils i unes visites innecesàries, però que ens van estalviar molts diners.

Al final, la meva imaginària cardiopatia i els meus peus plans reals però banals no em van servir ni tan sols per lliurar-me de la mili, i em vaig haver de declarar objector de consciència.

No, les revisions mèdiques, escolars o de qualsevol altre tipus, i els seus cosins, els screenings i diagnòstics precoços, no són sempre bons. Per cada intervenció s’han de fer estudis que mostrin clarament els seus efectes, bons i dolents, a curt i llarg termini. I si no es demostra la seva utilitat, no s’ha de fer la revisió.