Retorn a la platja

Hi ha un seguit d'anys que els estius estan lligats inexorablement a la platja. Són els anys de la teva infantesa, quan vas de la mà del pare i la mare a tot arreu. I aquesta mà, un cop arribada la calor, et portava gairebé sempre a la platja més propera. Allà hi passaves les hores, entre pous, galledes, matalassos, braçals i tovalloles. Després arribava un dia que ja et feia cosa això d'anar de la mà dels pares i una de les primeres decisions que prenies unilateralment era deixar d'anar a la platja amb ells. Era un procés natural, que feia que aquest espai tan estiuenc s'anés allunyant de tu a poc a poquet. Primer perquè preferies anar-hi amb la colla i els amics i després perquè descobries que el que realment et venia de gust de fer amb la colla i els amics era una mica contraproduent en un lloc tan concorregut i calorós. En resum, que, generalitzant una mica, amb la postadolescència s'iniciava un procés d'allunyament de la platja, un estat d'ànim que la considerava poc més que un costum carrincló i queco, un lloc detestable infestat de canalla i iaios i estranys éssers que gaudeixen cremant-se la pell sota el sol.

En això pensava ahir quan era damunt la tovallola amb la dona i el nen un altre cop. Pensava en com els nostres fills ens retornen el gust per la platja d'una manera gairebé proustiana, com ens ajuden a reconciliar-nos amb un espai que, passats els anys, roman inalterable, ben bé allà on el vam deixar per últim cop, quan ens van començar a sortir pèls per algunes parts del cos. I el que més em va meravellar d'aquest retrobament és, per una banda, que poc que ha canviat la manera de gaudir-la, com encara continua sent un esplai ple de pous, galledes, matalassos, braçals i tovalloles, si fa o no fa com quan érem petits. Però encara em va fascinar més una altra cosa en la qual mai havia pensat. Adonar-me que el que més m'agrada de la platja, ara que sóc pare, és precisament el que me'n va fer allunyar d'adolescent: el fet gairebé insòlit de ser un dels pocs espais on avis, pares, adolescents i nens petits no es fan nosa entre ells, on encara pots trobar gent de generacions diferents gaudint del mateix espai sense sentir-se desplaçats o fora de lloc. No ho sé, potser va ser el sol que em va reescalfar el cap més del compte, però per un moment vaig pensar que la platja és l'únic lloc real que ens queda.