Així fa de mare

“Respecta la voluntat del nen”

Glòria Vives és il·lustradora i mare de la Júlia i l’Abril, de cinc anys i dos i mig. És professora de pintura i acaba de publicar ‘Mamà, una novel·la gràfica sobre l’aventura quotidiana de ser mare’ (Litera). Anteriorment havia publicat ‘40 semanas’, on explicava el seu primer embaràs

“Respecta la voluntat del nen” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Els fills tenen una gran capacitat per fer-te perdre els papers. Abans de ser mare, quan veia pel carrer segons quins comportaments, estava segura que mai no els adoptaria.

Com ara quins?

Cridar a un fill, per exemple, que és una cosa que de manera racional no accepto. Però els nens sempre et porten al límit i algun cop acabo cridant. Des que són petits, els nadons ja saben quina mena de plor no pot suportar una mare. Ells busquen això, volen que reaccionis, que perdis la calma. I amb la meva segona va ser pitjor.

Per què?

Perquè tenia menys temps. La segona em va desbordar. Per exemple, cada matí totes dues volien triar la roba, i són molt presumides. Teníem unes discussions terribles cada dia i algun cop han arribat a sortir al carrer amb el vestit per sobre de l’anorac. Al final m’he rendit. Que es vesteixin com vulguin sempre que segueixin una sola norma: que triïn la roba el dia abans.

Què et capfica aquests dies?

Trobar una escola per a les meves filles, un lloc on siguin felices, perquè jo no vaig ser-ho. Sempre m’hi vaig sentir com interpretant un paper per agradar als altres. Més tard, a la facultat, per fi vaig aprendre a ser qui sóc. Crec que això ha fet que jo ara senti una gran necessitat que les meves filles trobin un lloc on les escoltin.

Què et funciona amb les teves filles?

Ajupir-me. Procurar parlar sempre des de la seva alçada. I noto que quan estic molt enfadada no em puc ajupir. M’agrada pensar que quan un nen es porta malament t’està reclamant una abraçada. M’ha funcionat parlar amb elles. Em costa jugar a fer cuinetes però m’encanta fer manualitats o preparar-los coses, com ara que arribin un dia i es trobin una cabana feta al mig del menjador. M’ha funcionat l’educació respectuosa.

Parla-me’n.

L’educació respectuosa és mirar de respectar al màxim la voluntat del nen sense intentar imposar-li la teva, que creixi deixant-lo ser, escoltant qui és.

I n’estàs contenta?

Molt. Sovint veig pel carrer conflictes absurds de pares que intenten imposar coses que no tenen cap importància.

Què t’ha resultat dur?

M’ha costat el canvi de relació amb la parella. Aquesta sensació que abans ens miràvem l’un a l’altre i que ara tots dos mirem la nena. Sobretot amb l’arribada de la segona ens hem adonat que això s’ha de cuidar.

I ho heu cuidat?

Vam decidir fer teràpia sistèmica, que és una mena de teràpia que treballa a partir de sistemes. Entén que la família és un sistema on cadascú té la seva posició i tot funciona quan cadascú és al seu lloc. No has de permetre que els fills es posin entremig. Ho recomano. Fer una cosa junts, sense les nenes, ja va anar molt bé. Ens va permetre recuperar emocions que fa temps que no sentíem.

De què parles amb altres mares?

De sexe, de com et ressitues amb la parella i com recuperar el sexe dormint poc, arrossegant cansament, amb les filles entremig. Tot això ho complica molt. Nosaltres a vegades deixem les nenes amb els avis. Veig que tothom fa el que pot, perquè és realment essencial en la parella.

Explica’m un moment especial.

Mira, doncs l’altre dia estava ensenyant a anar en bici a la gran i em va agafar gairebé un mareig quan em vaig adonar que allò que estava vivint la meva filla jo ja ho havia viscut, de la mateixa manera, al mateix jardí. Sabia perfectament quines sensacions sentia la meva filla, aquesta sensació quan comences a marxar tu sola i sents una peculiar barreja de por i llibertat.