26/03/2016

Refugiats

2 min

Si algun dia entreu a la nostra humil llar veureu que amagat darrere un panell blanc hi tenim un televisor. Aquest fet tan trivial és un motiu de polèmica constant. Per a un segment important de la població de casa (és a dir, la mare) una tele és una tele de més. O sigui que si fos per ella la fotria a mar. Per sort meva, però, hi ha una majoria aclaparadora que hi estem a favor. Es tracta del sector masculí de la família, el nen i jo, que encara que sigui per motius diversos necessitem la nostra dosi catòdica diària. Jo per veure les notícies i els esports, sense els quals em sento orfe com un davanter sense gol, i el meu nen per poder veure les seves sèries preferides dels canals infantils, sense les quals se sent orfe com un Mordecai sense Rigby. Poc o molt, doncs, hi ha un pacte tàcit pel qual fem servir la tele de manera mesurada i compartida. El problema és que les hores que la volem engegada se solapen i, així, mentre es passa tot el sant dia apagada i mústia, quan arriben quarts de vuit i fins a l’hora de dormir del nen, la pantalla té un overbooking digne del millor hotel de Salou.

El resultat és un pacte tàcit pel qual jo comparteixo amb ell les apassionants històries de l’Àlex i els seus amics repel·lents i ell es menja les notícies del vespre amb son pare al costat. I no és fàcil. D’una banda, crec que va bé que el nen s’assabenti del que passa al món i ens faci preguntes quan no entén una notícia. De l’altra, però, el reguitzell de desgràcies que engreixa el TN fa que hi hagi dies en què costa fer-li entendre que el món és alguna cosa més que una olla de grills, en el millor dels casos, o un camp de concentració manat per nazis reciclats, en el pitjor. Això ho dic perquè fa dies que intento fer-li entendre com pot ser que estiguem negant l’entrada als refugiats sirians malgrat ser responsables de la seva desesperació.

Costa ensenyar geopolítica a un nen de deu anys. “El que passa amb els refugiats, Lluc, és que ens fan nosa, que no volem ajudar-los ni compartir amb ells ni tan sols les nostres engrunes perquè som així d’egoistes i mala gent. Sort que nosaltres no som així, oi?” “No ho sé, papa. Si no som així, ¿vol dir que demà, quan ens creuem amb aquell home que demana unes monedes per dinar perquè no té feina no farem veure que no el veiem i l’ajudarem, oi?” Sí, jo també penso que em va fotre un gol per tot l’escaire, el molt podrit.

stats