La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Recordem Tusitala

Tusitala era el nom que els habitants de Samoa feien servir per parlar de Robert Louis Stevenson. L’autor de L’illa del tresor -potser un dels pocs llibres que haurien de ser de lectura obligatòria a l’adolescència perquè es descobreix el valor de l’ambigüitat humana, una lliçó que tots hem d’aprendre- els explicava històries prodigioses i els nadius l’havien batejat amb aquest nom, que significa “el que explica meravelles”.

Qualsevol persona que es dedica a comentar les lliçons del món hauria de ser reconegut amb aquest nom pels seus deixebles. Des de l’etapa de l’escola bressol fins a arribar als màsters universitaris i centres d’adults, els mestres haurien d’explicar i llegir històries, els relats que ens han fet com som, que han donat sentit a les nostres vides i que ens permeten albirar altres horitzons interiors i exteriors.

Classes de relats

Convé conèixer els relats bíblics que contenen tots els gèneres literaris coneguts; els que provenen del món grec, d’aquesta Grècia tan castigada per la crisi, i de la Roma imperial, que com qualsevol imperi es va ensorrar al cap dels segles. Però ara vivim un món que se’ns ha fet petit i a les escoles tenim nens i nenes procedents de molts altres llocs. A més de conèixer els relats de la nostra cultura més propera -contes i llegendes populars, per exemple- hem d’introduir històries d’altres cultures. Entre altres coses descobrirem que són molt més semblants del que dicten les aparences. Que dins nostre hi viu la necessitat de l’èpica i la lírica, que molts personatges sorgeixen l’un de l’altre i serà així fins a la fi dels temps.

En aquests moments en els relats expressats en una llengua determinada cal afegir-hi els que provenen del món de la imatge, però no pas per repetir aquell comentari tan curt de volada que afirma, per exemple, que el llibre és millor que la pel·lícula, sinó per descobrir com les mateixes preguntes ens han inquietat des del principi de la nostra humanització i com hem sabut trobar-hi respostes fent servir llenguatges diferents. Benjamin relacionava la crisi de la narració amb la crisi de l’experiència, no allò que passa sinó allò que ens passa. Des de les institucions escolars podem ajudar a recuperar aquesta greu pèrdua i convertir-nos en el Tusitala de torn.