Què votarà Merlí?
Escric aquesta columna en un interludi de perplexitats. Les nostres autoritats acadèmiques, cofoies i gens crítiques, han tornat a posar la religió com a assignatura avaluable. Just s’acaba d’estrenar a TV3 Merlí, una sèrie que té com a eix conductor un profe no gaire modèlic que ensenya a pensar. A més, els lectors veuran aquestes línies en plena meditació sobre què votar, intentant aclarir dubtes entre dogmes polítics i veritats absolutes. Sento la temptació adolescent de passar d’escriure per un dia.
Els que manen i volen seguir manant sobre la nostra escola acaben de dir que avaluar catecismes és necessari perquè els nostres adolescents són “incultes religiosos”. No renuncien a cap adoctrinament. Segueixen sense diferenciar entre deixar que les Esglésies formin part de la vida acadèmica i fer que els adolescents s’interroguin i aprenguin a descobrir les respostes, diverses i canviants, que els éssers humans s’han donat per explicar la seva existència al llarg de la història. Merlí m’ha tranquil·litzat una mica. Deixa clar als seus alumnes que no està d’acord amb una societat que considera els adolescents uns personatges sense més preocupació que el sexe o la diversió. “Camineu i penseu!” Considera que tenen interessos i idees. Poden trobar respostes. Aclareix que el professor no sap més que la Wikipedia però pot ajudar-los a ordenar interrogants, a fer que esdevinguin persones sàvies que no accepten respostes no raonades.
Com que no en sé gaire d’adults que han de votar i no sé si això serveix per a la política, torno als meus adolescents. En el futur comú que decidirem demà, podran pensar? Recupero el que jo els proposava al llibre Álex no entiende el mundo : “No queda clar que puguem viure sense preguntar-nos i sense intentar trobar respostes a les preguntes. Cal passar d’horòscops, de determinades respostes. Descobrir que totes les fonts no tenen el mateix valor, oculten interessos, intenten evitar que pensis. Es tracta d’aclarir si convé deixar-se enganyar o tenir visions pròpies, construïdes i compartides amb altres persones”. Temo que, potser, no són dies per a aquests consells. Si poguessin votar, el discurs dominant situaria els adolescents raonables sota la nefasta etiqueta dels “indecisos”, fins i tot els titllaria d’“indiferents”.
