Fa uns dies, Josep Cuní entrevistava el professor de pedagogia Màrius Martínez sobre les dades de fracàs escolar publicades per la Unesco. Es veu que un de cada tres alumnes espanyols no arriba a assolir els nivells demanats al final de la secundària obligatòria. Un tema difícil i complex que el professor Martínez va intentar respondre aportant diferents punts de vista i mirant de donar context a aquestes conclusions, sense amagar la importància de les xifres. Poc després, i com ja és habitual en aquest programa, va intervenir una de los nostres sàvies de torn: la senyora Rahola, que sap de tot i que tot ho sap.
Va avalar les seves paraules amb l'experiència que ha tingut com a mare de tres fills. Segons ella, coneix bé el sistema, perquè els seus fills han passat per la pública, per la concertada i per la privada. A partir d'aquesta experiència va pontificar: massa canvis legals -això ja ho havia dit el pedagog i ho defensa tothom que té dos dits de front- i una rècula de tòpics com el desprestigi de la memòria, la pèrdua d'autoritat, la supressió dels pupitres -devia voler dir de la tarima-, la desaparició del vostè , el desprestigi de l'esforç, la necessitat de recuperar els exàmens i les repeticions... I ens preguntem: ¿de veritat la senyora Rahola creu que un problema tan complex com és el món educatiu es resol tornant al passat? ¿De veritat creu que les coses milloraran si mestres i professors pugem dalt de la tarima, ens fem dir de vostè i preparem més exàmens? ¿De veritat creu que l'alumnat de secundària millorarà els resultats si s'instal·la la memòria mecànica i un esforç sense motivació?
Potser seria molt demanar a la senyora Rahola i a altres tertulians del nostre país que llegissin Zenó i seguissin el seu consell quan ens recorda que hem d'escoltar més perquè tenim dues orelles i no parlar tant perquè només tenim una boca.
