"Que siguin amables"

Manel Bonany és guionista, escriptor i pare del Biel i el Max, de 18 i 15 anys. Coautor de sèries com 'Estació d'enllaç', ara treballa a 'La Riera'. Publica 'L'esclau de la sal' (Amsterdam), la història d'un jove de la Tàrraco romana, i dijous la presenta a la Biblioteca Antoni Comas de Mataró

Un dia, quan eren petits, a l'hora de sopar els vaig demanar què volien de postres. Un petitsuís, em van dir tots dos. D'acord. Vaig obrir la nevera i només en quedava un. Què podia fer? Bé, doncs, vaig agafar una d'aquelles culleres per prendre xarop que són, de fet, dues culleres de dues mides unides. Com que un era més gran que l'altre, els vaig dir que fessin servir la mateixa cullera. Els hi vaig omplir i els hi vaig dir: una, dues i tres! I van picar de cap.

Quin mal.

Ens vam fer un tip de riure. Quan els nens són petits, l'humor uneix molt. Després, durant l'adolescència, també he intentat fer servir l'humor però no sempre me'n surto. L'humor va bé però a vegades l'enfrontament és inevitable. L'adolescent et busca i quan cal t'has de plantar. De fet, és la teva obligació com a pare. A vegades cal ser dissuasori, cal marcar un límit clar.

¿No has tingut mai por que, en un d'aquests enfrontaments, alguna cosa entre vosaltres es pugui trencar definitivament?

Aquesta por que em dius no l'he tinguda mai. Sí que una vegada vam tenir un enfrontament molt important i em va saber molt greu que haguéssim d'arribar a aquell nivell. Hauria volgut calmar les coses abans, però no vaig poder.

I què va passar?

Com que la relació amb el teu fill és una cosa que s'ha anat fent a poc a poc, una topada que es produeixi un dia no pot fer que tota la relació descarrili. Si la relació ha sigut bona durant anys, malgrat que a l'adolescència les hormones facin que els desafiaments siguin importants, tot això acaba passant. De fet, la meva experiència em diu que després d'enfrontaments importants la relació es torna més sòlida, més fonda.

Celebro aquesta confiança.

Jo he procurat educar els fills de manera diferent a com em van educar a mi. Llavors la relació de pares i fills es basava en el principi de ja s'ho faran, es creia que els fills ja ens ho anàvem fent tot nosaltres sols. Per tant, venint d'aquest plantejament, la relació amb els pares havia de ser força distant. Amb els meus fills, en canvi, he volgut crear vincles més estrets. Hem parlat molt. Tot i així, el que els toca fer ara és deixar-me enrere. Hi ha una metàfora, que no sé si és de Rilke, que diu que els pares són l'arc i els fills la fletxa.

Quina frase els acostumes a repetir?

Una cosa que els repeteixo molt és que siguin amables.

Gran consell.

En la vida ens toca lluitar molt, però una cosa no és incompatible amb l'altra. El to és molt important. Tu has de poder lluitar amablement. I això no és suficient dir-ho, també ho has de fer tu mateix. Has de poder defensar les coses en què creus però ho has de fer de manera cordial. Trobo que és molt més eficaç explicar les coses amb cordialitat. Així l'altre comprendrà millor el teu punt de vista. Has de parlar al teu fill de manera amable i ell potser també et respondrà de la mateixa manera.

Sembla molt senzill de fer, oi?

Saps què passa? Que un fill adolescent veu el pare com l'ambaixador de la realitat, com la persona que li recorda contínuament que existeix el món real. I el món real vol dir que hi ha horaris, responsabilitats, feines, que cal estudiar... I es rebel·len contra tot això. Ells només volen passar-s'ho bé i volen que nosaltres els fem de proveïdors de tot.

Com resumiries la teva feina de pare?

La meva opció ha estat parlar-ho tot, parlar molt per marcar bé els límits. He volgut marcar els límits i evitar els càstigs. Això de parlar les coses, a vegades, de manera immediata, sembla que no serveixi per a res. Però he anat constatant que, a la llarga, funciona.