BERNAT VILARÓ

Que no s’avorreixin! Fomentar la participació

Per mantenir els alumnes atents cal oferir-los uns continguts interessants. Però també cal que s’engresquin i fins i tot que juguin. La motivació és una bona aliada per aprendre

Que no s’avorreixin! Fomentar la participació / FOTO: TECNOCAMPUS Zoom

“Ensenyar és connectar, i això implica adaptar-se al que l’alumne ha d’aprendre”. És evident que cal adequar la manera com es fan les classes a la realitat dels estudiants, sigui a primària, a l’institut o a la universitat. Per aconseguir treure el millor del potencial dels alumnes, cal adaptar a l’aula el seu món real. És a dir, que si a fora l’aula els estudiants estan acostumats a fer moltes coses a l’hora amb un sol aparell a la mà, cal aprofitar aquesta habilitat a classe. La frase de l’inici és de Francisco Gil, professor del TecnoCampus de Mataró i soci de Crezelia, una empresa d’assessorament estratègic als consells d’administració d’empreses familiars i als emprenedors.

Cada vegada hi ha més centres educatius que utilitzen jocs de rol, simulacions i altres experiències properes als alumnes per explicar les assignatures d’una manera més propera i engrescadora. Un exemple és l’assignatura estratègies de màrqueting, que el TecnoCampus aprofita per fomentar la participació i evitar que, a mitja classe, els estudiants desconnectin i passin automàticament a avorrir-se, sobretot per la sensació d’estar fent tota l’estona el mateix.

“Cada vint minuts l’alumne hauria de fer una activitat nova, i la manera més fàcil d’aconseguir-ho és fomentant la participació i que sigui tan individual com grupal, amb el component de la coneguda tècnica de la ludoficació, ja que garanteix l’aprenentatge”, explica el professor Gil.

La ludificació a què es refereix el professor és una metodologia que aprofita les mecàniques de joc per potenciar la motivació, l’esforç i la concentració dels estudiants al llarg del procés d’aprenentatge.

Un joc mal dissenyat

La missió del professor en un món d’excés d’informació és que l’alumne pugui desenvolupar el seu propi criteri, que busqui ell mateix la informació, deixar-li obertes les portes a noves fonts, a més de propiciar un diàleg comú a classe, opina Gil. “En general a l’aula no hi ha una única bona solució, sinó solucions coherents i solucions dolentes”.

D’altra banda, Kevin Werbach, professor de la universitat nord-americana de Pennsilvània i autor de cursos sobre ludificació, va assegurar -dins del marc del Gamification World Congress de l’any passat- que “l’educació és un joc mal dissenyat”. Werbach, que també és analista tecnològic, aposta perquè el professional docent doni als estudiants un espai on puguin equivocar-se i aprendre, amb petites recompenses, o afegir al temari una capa més narrativa que cohesioni els continguts de la matèria.

El professor Gil insisteix que cal acompanyar sempre la teoria que s’explica a classe amb una mica de pràctica, i per això proposa activitats en què els estudiants han d’aplicar casos reals als continguts que s’expliquen a les assignatures: “Malauradament, fa anys que repeteixen continguts i els costa sobreviure a les imperfeccions d’un món real que exigeix una maduresa que no aprenen a les aules”. “Quan vols fer un nus mariner et poden explicar com fer-lo o bé mostrar-te com algú altre el fa. Totes dues maneres són quasi bé sempre insuficients. L’única garantia d’èxit és tenir escrit què s’ha de fer i al mateix temps fer-ho”, conclou.