Fora de classe

Què fem amb el ‘bullying’?

El ‘bullying’ no és només qüestió de l'escola / GETTY Zoom

De maltractaments en veig cada dia. Formen part de l’educació i l’entorn on viuen els meus alumnes. Nois i noies. Ho han mamat a casa, des que van néixer. Són famílies que tenen tendència a escridassar-se per qualsevol cosa, a aixecar la mà amb facilitat i a fer xantatge emocional per aconseguir els seus propòsits.

Bona part dels meus alumnes tenen l’autoestima per terra. D’altres la tenen tan alta que els cal demostrar-ho trepitjant els companys. A l’institut, i al carrer, els adolescents s’han de guanyar el seu espai, el respecte territorial i personal, forjar-se una fama. En l’entorn on treballo no es pot demostrar feblesa o estàs perdut. El més fort guanya i per reafirmar-se s’acarnissa amb el més feble.

Evidentment, els docents intentem donar una visió totalment diferent de la realitat. No ens cansem de repetir que la convivència i el respecte no solament han de ser possibles sinó que són el punt de partida perquè arribem a ser feliços. Tots. La majoria dels maltractaments que identifico són lleus i, lamentablement, acceptats pels que els reben. Sovint apliquem càstigs per dissuadir els maltractadors, però no podem eradicar del tot aquestes situacions, que normalment ens superen.

Diverses vegades, com a tutor, m’ha tocat defensar alumnes maltractats. Alguns en casos prou greus. Casos que no només afecten un parell d’alumnes, sinó que es fan extensibles a les seves famílies, conflictes que ultrapassen els murs de l’institut i en què els docents només som un petit atenuant perquè la sang no arribi al riu. Nosaltres podem obrir expedients disciplinaris i expulsar un alumne que n’ha maltractat un altre físicament i psicològicament, però el conflicte segueix latent a l’espera d’una nova situació. A vegades intervenen responsables dels serveis socials, mediadors juvenils i fins i tot, en els pitjors dels casos, els Mossos.

Sempre m’ha sorprès com, en situacions flagrants i reiterades, les famílies no s’atreveixen a obrir una denúncia. M’he adonat que no és per manca de proves, amb escrits amenaçadors al mòbil i a les xarxes socials, sinó per por a les represàlies dels clans familiars. Fer que la por canviï de bàndol no és fàcil i, particularment, em desespera veure com els maltractadors actuen amb certa impunitat. Sóc conscient que des dels instituts no podem fer tot el que voldríem, i més quan pares i fills seuen junts al sofà per veure programes de televisió que humilien sistemàticament tots els que hi surten.