En família

Psicòlegs i poetes (i II)

Fa quinze dies vam deixar els dos poetes, Dante i Virgili, que li fa de pare i guia, creuant agafats de la mà les portes de l’infern, al cant tercer de la Divina Comèdia. Vet aquí el primer que van trobar: “Quivi sospiri, pianti e alti guai risonavan per l’aere sanza stelle, per ch’io al cominciar ne lagrimai ”.

e

“Allà sospirs, plors i forts crits ressonaven per l’aire sense estels, per la qual cosa, d’entrada, vaig plorar”. És de versos com aquests d’on ve l’expressió escena dantesca. I només som a l’avantsala de l’infern, abans de creuar el riu Aqueront. La primera cosa que va fer Dante Alighieri quan va sentir terribles plors i crits va ser vessar llàgrimes. (Més exactament, això és el que va imaginar que hauria fet si hagués sentit els crits. En realitat, com el lector ja deu haver endevinat, Dante mai va ser a l’infern.) És el que segles més tard els psicòlegs anomenarien empatia i que al seu temps es deia compassió. La capacitat de patir amb el patiment aliè.

e

Dante encara no ha vist els que criden. Però sap perfectament que està entrant a l’infern i, per tant, tots els que ploren han de ser pecadors condemnats. Podria haver dit: “Esteu castigats, us ho heu merescut, i, fins que no estigueu callats i en silenci, no podreu sortir”. Però va plorar. Podria haver pensat: “No tenen res, només és comèdia; els pecadors, ja se sap, volen cridar l’atenció i manipular-nos”. Però va plorar. Podria haver dit: “No ploràveu tant quan cometíeu els vostres pecats, oi que no? Doncs ara aquí teniu les conseqüències de les vostres accions, vosaltres ho heu triat”. Però va plorar. Podria haver pensat: “No sé qui són, aquesta gent, no els conec de res”. Però va plorar. Podria haver pensat: “Que plorin, és bo per als pulmons”. Però va plorar.

e

Ara imagini que el que plora i crida no és un terrible pecador, sinó un pobre infant innocent que no vol dormir sol, que vol que l’agafin a coll, que no vol estar sol, o que està enfadat i no sap per què. O potser un nen que com a molt ha comès una de les típiques faltes dels nens, una paraulota, una rebequeria, trencar alguna cosa, barallar-se... Ara imagini que el que plora no és un desconegut, sinó el seu propi fill. Què farà, vostè? Intentarà consolar-lo o l’ignorarà? Plorarà amb ell o potser riurà? Fa més de sis segles, Dante plorava amb els condemnats a l’infern.

e

Actualment, s’escriuen llibres que recomanen als pares ignorar els seus fills que ploren. I és que els bons escriptors sovint mostren un coneixement de l’ànima humana molt superior al dels psicòlegs mediocres.