La pitjor mare del món

Progenitora escriptora

Progenitora escriptora / GETTY Zoom

Als menors d’edat que tinc a casa (MEC), els agrada que escrigui llibres (també que signi guions). Però, ai!, quan exerceixo de progenitora escriptora també em surt el rampell d’imperfecció. Per això, avui, diada de Sant Jordi, confessaré alguns dels meus pecats.

La pantalla

Els repeteixo per activa i per passiva que l’abús de pantalles és el dimoni escuat. Que se’ls avançarà la tendència a la miopia que han heretat dels meus magnífics gens. Que la cara se’ls acabarà transformant en un rostre de proporcions panoràmiques 16:9. I després jo em passo les hores amb el nas enganxat a l’ordinador i, malgrat que els digui que tinc excusa, perquè gràcies a la meva insistència després els puc pagar aquells enciams que tant es resisteixen a endrapar, ells i jo sabem que, igual que ells, servidora en fa un gra massa. I el mateix passa amb les xarxes socials. Perquè sí, m’hi connecto per a usos professionals, però també per petardejar, distreure’m i desconcentrar-me més del que seria aconsellable.

Ara passa que s’han fet grans. Arriben a casa sols i jo sóc al despatx, escrivint. Si fos una mare exemplar deixaria allò que estava escrivint i correria al seu costat per saber com els ha anat el dia. Però massa vegades segueixo a la meva, i els dic un “Ara vinc” que s’assembla perillosament a la seva resposta tipus quan els demano que facin una tasca domèstica: “Un moment”. Com que em coneixen, moltes vegades són ells mateixos que em visiten i, llavors sí, me’ls escolto... mentre acabo d’escriure un correu electrònic. Però de vegades, quan me n’adono que fa una hora que corren per casa i no els he fet ni cas, la mala consciència m’empeny a tancar l’ordinador. I llavors són ells els que s’amorren a la pantalla i jo no tinc esma de retreure’ls res. O sí, però amb un sentiment de fariseisme total.

Jekyllhydisme

Sovint explico que els Adolescentis comunis de casa pateixen jekyllhydisme i passen d’estar eufòrics a furiosos en dècimes de segons. Però servidora, de vegades, també. Potser en dècimes de segons no. Però a voltes han de patir una mala gaita de la qual no tenen cap culpa. Passa quan no sé com resoldre un final. O com desenvolupar una trama. O de quina manera explicar una història. I en teoria sóc a casa, amb ells, però és mentida podrida, perquè no puc deixar de donar voltes a l’atzucac literari i quan connecto amb la Terra tendeixo a estar amb uns nivells de simpatia tirant a baixos. Pobres d’ells, llavors, si han deixat un mitjó brut i pudent en mig del pas... I quan he resolt el problema, per art de màgia la seva progenitora passa a ser algú empàtic i amable, i ells ho aprofiten i em demanen que els inscrigui en aquell campament d’estiu, tan car.

I, finalment, el darrer pecat: el de l’escriptora rondinaire que, quan s’acosta Sant Jordi i veu que la presència de la literatura (la bona, la de debò, no els succedanis) és tan escassa, no deixa de emetre “Caguntot” a tort i a dret. Per això vull aprofitar el dia d’avui per donar-los les gràcies per la paciència, i a vosaltres desitjar-vos un bon Sant Jordi i que compreu molts bons llibres... tot i que us vull demanar un petit favor, de res, que us reserveu 9,95 euros per a la setmana que ve, perquè el dissabte 30 i el diumenge 1 a l’ARA celebrarem el Dia de la Pitjor Mare del Món (oficialment el Dia de la Mare) venent el meu llibre La pitjor mare del món, el manual amb el diari.