Faig massa coses. No és el típic problema de fer quinze coses alhora. No, l'estil pop he procurat deixar-lo enrere, però sense adonar-me'n l'he substituït per una ocupació compulsiva lineal. És una qüestió de quantitat i vaig sempre amb un Sputnik al cul. Faig massa coses i tot plegat m'està passant factura.

El contracte

Fa un parell de matins vaig tirar un sobre a la bústia amb un contracte per a una editorial i tot seguit, com un llampec, vaig tenir una il·luminació: no l'havia signat! Em vaig imaginar la cara d'estupor de l'editorial en rebre els contractes impresos i sense cap signatura i em vaig voler morir. Com m'havia pogut passar? Vaig rebobinar i hi vaig veure tantes coses que em vaig marejar. L'error va ser preparar el sobre cinc minuts abans d'escapar-me per anar a buscar el més petit dels tres menors que tinc a càrrec. Tenia visita al metge, a mig matí, i vaig fer el que no hauria d'haver fet, activar el mecanisme conegut amb el nom d'aprofitament letal: "Aprofito que..." I, aprofitant que sortia, em vaig planificar la sortida per canviar les vambes de la gran, que s'han autotrinxat cinc setmanes després d'haver-les comprat; comprar piles per al comandament de la tele perquè només funciona a vint centímetres de la pantalla, i enviar el contracte que fa un parell de dies em van enviar per signar. Ho vaig agafar tot, vaig respondre una trucada de telèfon, vaig preparar el sobre i, au, amb el turboreactor al cul vaig anar a buscar el petit element per dur-lo al metge. Encara sort que no vaig canviar el nen a la sabateria i no vaig dur el comandament al metge.

Accelerador

El dia abans ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. La meva veïna ha tingut un nadó i em va proposar d'anar a fer un volt a mitja tarda. Hi vaig anar acompanyada de la gran dels meus menors d'edat que tinc a càrrec, perquè és la fan número 1 del nadó dels veïns i perquè... sí, una altra vegada l'aprofitament letal, perquè no només se li han autotrinxat les vambes, sinó també les botes de cordons que es va comprar el mateix dia, i volíem anar a reclamar a la sabateria. La meva veïna m'estima, perquè malgrat sentir el que sent a través de les parets encara em convida a fer un passeig amb el seu dolç nadó. Però no sé si ho tornarà a fer. El que havia de ser un passeig tranquil es va convertir, per obra i gràcia de servidora, en una cursa frenètica per més de set sabateries. A la número 1 em van dir que no em podien canviar les sabates, que les havia de deixar i les enviarien a la central. Caguntot. Així que vaig activar el radar per buscar unes botes substitutes a un preu més baix que el de ganga, i que colessin prou per semblar una digna filla de pijiprogre enlloc d'un Jennifer qualsevol. La veïna, que només volia una crema biològica pel seu nen, ens va seguir amb la llengua fora, a la recerca d'un impossible. I, a sobre, de sabates res. La crema biològica sí, que per alguna cosa vivim al barri de Gràcia.

Però no ha estat el contracte, ni la pobra veïna el que m'ha impulsat a aturar-me i escriure. Ha estat la coca mig socarrimada que tinc davant dels ulls. He pensat que en 60 minuts podria fer la coca, enfornar-la, corregir un text i sortir pitant a buscar el petit i els seus amics devoradors de coques. He salvat mitja coca, no he corregit el text i he arribat tard a l'escola en plena crisi existencial. Hauria d'aturar-me i apuntar-me al moviment slow . Hauria de fer-ho, però en lloc d'això he aprofitat el que m'ha passat per escriure aquest article. No tinc remei.