Així fa de mare

“Pots no entendre’t amb un fill”

Najat El Hachmi és escriptora i mare del Rídac i l’Anaïs, de 14 i 3 anys i mig. Autora de ‘L’últim patriarca’, ara publica ‘La filla estrangera’ (Edicions 62 i Destino), sobre la maduració d’una noia nascuda al Marroc i el conflicte intern que li suposa trencar el vincle que l’uneix a la mare.

Francesc Melcion / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

Tenir el primer fill em va donar un impuls brutal, em va ajudar a tirar endavant, a perseverar en els estudis i en la voluntat d’escriure. Però la segona va resultar una experiència molt diferent. Aquest cop ser mare em va aturar, fins al punt d’arribar a creure que no tornaria a escriure mai més.

Per què?

No ho acabo d’entendre. Li vaig donar el pit més de dos anys i va resultar molt difícil deixar de fer-ho. Em va costar un any. No me’n sortia a poc a poc i vaig haver-ho de fer de cop. Ha sigut una de les experiències més doloroses que he viscut. Aquí hi ha un tema del qual no es parla gaire, que és la depressió postpart.

Parla-me’n.

La lactància pot ser tant un factor que empitjori la depressió com una manera de combatre-la. A mi m’ha ajudat. Amb la depressió passa que no te n’adones. Cal que en siguis conscient i que demanis ajuda. En aquesta situació hi ha moltes coses d’una dona que entren en revisió. Jo la crisi la vaig patir en relació amb l’escriptura. De sobte, no podia escriure. En general les dones tenim poc suport. La maternitat és cada cop més una cosa solitària. Jo he sentit molt sovint que estava començant de zero perquè a la meva família no hi ha ningú que hagi fet abans el que jo faig.

¿Fins a quina edat vas viure al Marroc?

Fins als 8, i quan era petita casa nostra era plena de nens i tietes, fins i tot recordo algun part de la mare. Tot això que vaig viure quan era petita crec que d’alguna manera m’ha servit. De fet, he pogut criar la meva filla com necessitava fer-ho. Volia allargar la lactància, em resistia a separar-me’n, sentia la necessitat d’estar pendent de les seves necessitats més que de les meves. Ara té més de tres anys i ens hem separat una mica, però la veig molt segura i crec que és perquè hem estat força unides.

I el fill gran?

Em costa la relació amb ell. Tots tenim assumit que podem no entendre’ns amb els nostres pares, però ens costa acceptar que no ens puguem entendre amb els nostres fills. Això és difícil d’assumir amb una persona que ha sortit de tu, que has criat tu, que t’ha pres com a model. Però et pot passar que descobreixis que hi ha una part important del teu fill que no té res a veure amb el que li has ensenyat. Però, malgrat que no t’hi entenguis, l’amor per ell continua.

Esclar.

L’experiència de tenir una germana deu haver sigut especialment dura per a ell. Veníem de ser una família d’ell i jo sols i ara ens hem transformat en una altra mena de família. Ell demanava una germana, però tenir-la ha sigut un canvi molt gran. I veig que, malgrat la diferència d’edat, entre els dos hi ha una rivalitat per l’amor de la mare, cosa que creia que no passaria.

¿I què més passa, que t’hagi sorprès?

Últimament em costa haver d’obligar el gran a separar-se de mi, ens anem desenganxant. És dolorós. Aquesta separació del gran coincideix amb la seva sortida de la infantesa. A vegades la dificultat de ser mare consisteix a no posar-se en el lloc del fill, a no ser tan comprensiva. Una mare ha de fer de mare, perquè si tu no fas aquest paper, no el farà ningú més. I els fills necessiten uns límits, necessiten un mur de contenció, un mur contra el qual es barallin i al qual s’enfrontin. Ell necessita algú contra qui revelar-se i em toca ser jo.

Explica’m alguna conversa.

No fa gaire, mentre era amb la petita, ella es va posar a plorar quan va descobrir una cosa.

Carai, quina?

Estava pensant i va entendre que també jo havia sigut petita com ella. I quan se’n va adonar es va posar a plorar perquè si jo era petita ella no tenia mare.