QUIQUE MORALES

“Posa’t a Vendre llapis!”

Els somriures són el negoci més rendible. No el més lucratiu, ni el que fa quadrar els comptes, però sí les monedes que més s’intercanvien els quatre dies de fira

Aquesta frase, “posa’t a vendre llapis”, va ser una de les primeres que vaig sentir dir a n’Àngela. Aquells dies no entenia gens el català, però la seva mà dreta sostenint un bon grapat de llapis amb el nom de Sa Xerxa i el to amb què ho va dir no deixaven gaire marge per als dubtes. I amb una mà carregada de llapis i una altra de ventalls, vaig començar a recórrer els carrers d’un poble que no havia trepitjat mai: em varen nomenar, sense pretendre-ho, involuntari voluntari de la fira. Aquell gallec que ni parlava ni entenia una sola paraula de mallorquí va aconseguir que s’acabàs l’estoc de llapis que Sa Xerxa havia preparat per vendre. Supòs que la meva cara de sorpresa hi ajudava. Vilafranca va aconseguir en només unes hores contagiar-me d’alegria: la de nins que corrien arrossegant pares amb un ull mirant el camí i l’altre atent al programa de mà per no perdre’s cap espectacle; la dels veïns del poble que, convertits en guies improvisats, em descobrien la manera més curta d’arribar a la plaça per agafar el millor lloc; la dels artistes amb els quals et creuaves ara fent un cafè, ara muntant un escenari, ara fent-los mamballetes a rompre.

Varen ser quatre dies bojos de l’any 2011, que ara revisc en aquest boig octubre de 2016 en el qual ja voluntàriament m’he embarcat en el vaixell de Sa Xerxa perquè d’aquí a uns dies em feu somriure de nou. No us mentiré: els somriures són el negoci més rendible del món. No el més lucratiu, ni el que fa quadrar els sempre complicats comptes, però sí les monedes que més s’intercanvien durant els quatre dies de fira. I nosaltres som rics en somriures. Intentam sembrar-los durant els mesos de preparació: hem fet somriures quan ens telefonen les companyies de teatre de les Illes explicant-nos, emocionats, que ja tenen preparat l’espectacle que estrenaran a la SEVA fira, quan des de la resta de l’Estat comencen a arribar correus demanant si ja ho tenim tot llest, i reim molt orgullosos quan des d’altres parts del món ens expliquen que els han parlat de la fira de Mallorca i ens demanen si podem trobar algun forat per a les seves obres. I com ja sabeu, una altra cosa no, però fer lloc és cosa dels somriures.

Després de la sembra arriba l’època en la qual germinen. Els somriures, és clar. Des de dijous dia 13 fins a diumenge dia 16 d’octubre els veuràs florir a cada cantó de Vilafranca. I allò que més ens agradaria és que els dibuixis a la cara: a cadascuna de les actuacions programades al teatre o als espais que convertim en teatre, en els espectacles de carrer, en les trobades professionals, a les botigues, als bars. Que els provoquis i els comparteixis amb els teus fills, amb els amics. Que els provis de fer al dematí, a l’horabaixa i que el del vespre sigui de pura i dura satisfacció. Que els reguis, com també nosaltres regam el teatre infantil i juvenil, convençuts que és la millor, si no l’única, manera d’aconseguir que el somriure momentani s’instal·li a les cares mentre ens fem grans. Només omplirem teatres si anam al teatre. I la felicitat s’entrena. Igual que entrenen i assagen ara mateix els actors i actrius de les Illes que han crescut en contacte amb la calor i el somriure dels catorze anys de fira. Els que des d’una butaca o des del terra d’una plaça gairebé sense aixecar dos pams del terra veien com el seu somni es feia realitat en uns altres. I com tornaven a l’any següent a la mateixa butaca i al mateix trespol, però amb les ganes d’actuar ocupant cada vegada més lloc dins el seu cap. Fins que la vocació, somrient, va caminar cap als escenaris que avui els alimenta, econòmicament i emocionalment.

PORTES OBERTES

Se’ns mouen els músculs de la cara, com ara, mentre escric, en pensar en els que viviu a Vilafranca. En les portes de les vostres cases que es varen obrir per acollir els artistes quan les condicions eren molt dures i no hi havia cap somriure capaç de fer-nos surar. Avui, d’aquí a uns dies, el vostre somriure ja no serà només un flotador. És un senyal d’identitat de la fira: compartir la vida amb els que vénen. Ells ens lliuraran les seves obres, vosaltres els entregareu la realitat. I la barreja, creieu-me, és pur somriure mutu.

Mutu és l’afecte que aquests anys ens hem tingut. Amb les institucions i empreses que ens han ajudat a monetitzar els somriures. Que un viatge, un hotel o un caixet multiplicat per molts no ens hagi deixat aturats en el camí. L’amargor també somriu, i és just posar-la en el seu lloc. Ens ha vigilat, hem sentit el seu alè tan a prop que d’estúpids seria no haver desenvolupat la capacitat de reconèixer-la des de la llunyania. Per això no deixam que entri a Vilafranca. La feim seure a la carretera i li proposam un tracte. Ja en parlarem dimarts, després que acabi la fira. I fins avui sempre aconseguim ajornar-ne la visita: ens hi ajuden els socis de Sa Xerxa, que amb una petita aportació anual injecten alegria, aire i euros, i l’Ajuntament de Vilafranca, que multiplica hores i mans perquè no caiguem en el desànim. Ens ajuden els mitjans de comunicació, o millor dit, les persones que treballen en els mitjans de comunicació: periodistes, comercials i dissenyadors als quals notes com somriuen a l’altra banda del telèfon quan la paraula problema encapçala una conversa. I així, entre tots hem aconseguit que l’amargor quedi jugant en el seu entorn natural: el de les pòlisses, crèdits i dóna’m un parell de dies més perquè ho pugui arreglar.

Ens encantarà veure’t a Vilafranca. Ens encantarà que corris d’un costat a l’altre cercant l’obra que més t’agrada. I si ets programador, ens encanta que hagis vingut. Vosaltres sou l’imant que atreu les companyies; els que tancau tractes que expandiran els espectacles pel món. I amb ells, els somriures que neixen en aquest petit poble enmig de la mar es reflectiran en milers de cares més. I els doblers cobraran sentit humà, perquè el que neix i s’inverteix aquí es multiplica. I ens fa rics. Sí, rics en somriures.

DECEPCIONS

De les decepcions permeteu-me que n’escrigui només una mica. Si rellegiu el primer paràgraf, recordareu que aquest gallec duia una bona grapada de llapis en una mà i un bolic de ventalls a l’altra. L’octubre del 2011 no fou el mes més calorós de la història de Vilafranca. I tot i que la suor corria per la meva cara no era qüestió de graus sinó de nervis. Si alguna cosa he après cinc anys després és que els nervis al teatre queden al camerino, així que no cometré el mateix error. No intentaré vendre ventalls per combatre la calor. Si de cas, serà perquè l’obris i hi puguis amagar un somriure. El somriure més teu, aquest que et poses només per a tu. Els altres, per favor, deixa que en gaudim. A somriure obertament!