Un de cada quatre nens continua fent-se pipí al llit als cinc anys; un 10% ho fa als 10 anys. Es calcula (encara que es porta bastant en secret) que l'1% dels adults tenen enuresi nocturna.

És una malaltia? N'hi ha que diuen que sí; personalment no ho crec. És un problema? Només quan l'entorn, especialment la família, ho converteix en un problema. Molts pares tenen expectatives equivocades. Esperen que els seus fills controlin el pipí al llit als quatre anys, o que un accident ocasional constitueix enuresi. Pitjor encara, molts pares pensen que el nen es fa pipí perquè és mandrós, perquè no s'hi esforça o, simplement, perquè li dóna la gana. Però la definició mèdica d'enuresi nocturna (la definició d'aquells metges que pensen que sí que és una malaltia) és "fer-se pipí al llit dos o més cops per setmana, durant almenys tres mesos seguits, amb cinc anys o més d'edat".

És a dir, a veure si queda ben clar: fer-se pipí cada nit als quatre anys no és enuresi nocturna. Fer-se pipí un cop per setmana, o fins i tot set cops al mes, amb deu anys o amb vint o a qualsevol edat, no és enuresi nocturna. Tot això és, senzillament, normal. Les xifres que donava al principi, el 10% dels nens de 10 anys, es refereixen als que compleixen la definició, als que es fan pipí al llit dos cops per setmana. Tradicionalment, es diferencia entre enuresi primària, el que sempre s'ha fet pipí, i enuresi secundària, el que s'està almenys sis mesos seguits sense fer-se pipí i després hi torna. No sembla que hi hagi realment diferències importants entre un cas i l'altre.

D'altres creiem que no és cap malaltia, sinó tan sols una variació normal del desenvolupament. Amb un important component hereditari. En tot cas, una cosa és prou clara: el nen s'ho fa sense voler. No ho pot evitar. Li agradaria evitar-ho, però no pot. I si algun nen aconsegueix no fer-se pipí quan està a casa d'un amic, hem de comprendre que ho ha fet amb un enorme esforç, potser a costa de no dormir en tota la nit. No pot repetir-ho cada nit. A casa se li tornarà a escapar. És completament inútil castigar els nens que es fan pipí (fins i tot castigar-los a recollir o rentar els llençols), és inútil renyar-los o fer discursos ("T'hi hauries d'esforçar") i ridiculitzar-los ("Sembles un nen petit"). És inútil, és absurd i és cruel. És com castigar un nen per tenir febre. Hem de respectar els nostres fills i hem de protegir-los si els altres no els respecten. Molt rarament l'enuresi té una causa psicològica. És més aviat a l'inrevés: els càstigs, els comentaris negatius, les burles poden causar problemes psicològics als nens amb enuresi.