'Pijos', 'quillos' i pobres

De la mà de l'Unicef o amb la benèfica proposta de La Marató, aquest dies hem descobert que un de cada quatre infants (0-18 anys) catalans viu en situacions de pobresa. Una proporció que arriba a ser un de cada dos en funció del barri i la família. Els contextos de pobresa tenen diversos impactes en les diferents etapes de la infància, també en el temps d'adolescència. ¿Com ser adolescent quan l'entorn familiar, de barri, passa a ser pobre? Què passa quan es descobreix alhora l'adolescència i la pobresa, enmig d'un temps personal i d'una societat marcats pel consum?

Per pensar en els impactes i les respostes suggereixo reflexionar sobre tres aspectes: consum i identitat, pobresa i construcció del futur, pobresa i aprenentatge de la convivència. Superada la "de solemnitat", la pobresa sempre és una situació relativa, en una societat i en un moment concrets. Així, un dels primers interrogants és saber si es pot ser adolescent sense un mòbil amb WhatsApp. Els adolescents de la nostra societat de consum donen respostes als seus dubtes identitaris amb pràctiques associades a tenir o consumir. No tenir diners té menys impacte que no poder estar online . La pobresa adolescent no pot ser de privació, ja que algunes possessions són imprescindibles, inherents al ser. Haurà de ser d'austeritat compartida: ADSL d'alta velocitat o Play Station però al casal de joves i roba de mercadillo però amb logo de marca ben visible.

Convivència entre desigualtats

Per a uns adolescents instal·lats en el present, en una societat de la immediatesa, el futur que cada cop s'enfosqueix més deixa de ser un argument educatiu. Ni ells pensen ni nosaltres els podem educar oferint un futur impossible. Podem intentar que descobreixin que la pobresa no és un destí subjectiu sinó una condició col·lectiva injustament imposada. Poden intentar passar-ho bé un instant més o menys llarg, però també poden actuar agrupats per tenir experiències satisfactòries que, barrejades amb les insatisfactòries, generin sentit progressiu a les seves vides.

Potser el més difícil de gestionar és la convivència entre desigualtats expressades en possessions i èxits. Per definir pijos o quillos , el primer és avaluar el que tenen. Si s'és adolescent entre els que tenen, cal definir els altres com a indesitjables. Si s'està entre els que no tenen, cal dubtar del dret de l'altre a tenir més. Podem fer que convisquin?