El pare que et va matricular

Phonix

Quan va arribar a casa els ulls li brillaven d’emoció. “Papa, m’han triat per participar en el concurs de Phonix!” “Que bé!”, vaig contestar tot i no saber de què em parlava. Vaig suposar que es tractava d’un d’aquests jocs on construeix fortificacions carregant-se les defenses dels pobles del voltant com si fos un petit Napoleó. “Bé, almenys li ha servit per a alguna cosa tanta dedicació!”, vaig pensar. Però no, el tal Phonix no era el nom de guerra del meu Àtila casolà, sinó un concurs d’anglès on els preadolescents del país mostren les seves habilitats amb la llengua de Shakespeare i Justin Bieber. Un cop païda la bona nova, la meva dona i jo vam esbrinar què se suposava que havíem de fer. No calia patir, només havíem de portar-lo a la Universitat un dissabte i deixar-lo en mans d’uns professors molt amables. Bufar i fer ampolles (o “ easy as a pie ” si volia ser fidel a l’esperit del concurs). El dia abans, però, vam notar que la cosa es complicava. El nen no s’adormia de cap manera. Estava nerviós com un flam. “Serà millor que demà l’acompanyis tu -em va dir la dona-. Així el fas riure i s’oblidarà dels nervis”.

L’endemà a les onze ja érem a la uni, un edifici nou modern, gris i francament inhòspit. Les meves poca-soltades semblava que funcionaven i el nen estava força tranquil. A la filera vaig veure de reüll que el nen de darrere portava el DNI a la mà. “Com és que el portes?”, vaig preguntar innocentment. “El porto perquè si no no pots fer la prova”. La cara del meu nen era un poema; la meva, una tragèdia grega. Faltaven vint minuts per a l’inici i casa nostra estava a un quart. “No et moguis d’aquí, ara vinc!”

Deu minuts més tard havia batut el rècord de la milla i el fetge el tenia a la boca. El carnet, en canvi, no el tenia enlloc. Cada calaix que obria em treia la llengua. Finalment el vaig trobar, al lavabo, naturalment. Quan vaig tornar a la filera gairebé vomito, per la cursa i especialment perquè el nen ja no hi era. Havia pujat amb tots els altres a l’aula 404. Del que va passar llavors reconec que no n’estic gens orgullós. Ni de pujar quatre plantes esbufegant com un nyu, ni d’apartar nens petits a cops de colze ni de saltar-me el control d’ingrés malgrat els crits del bidell. Quan va sortir se’l veia molt més tranquil. “Com ha anat?”, li vaig dir. “Bé, papa, però la pròxima millor que vingui la mama amb mi. Estaré més relaxat”.