El pare que et va matricular
Criatures 18/10/2014

Petons vs. futbol

i
Lluís Gavaldà
2 min

Un dels esports de més risc que pot practicar un pare és preguntar al nen com li ha anat l’escola. És un esport de risc perquè la seva resposta té tots els números de provocar-te una lesió anímica important, que és una manera fina de dir que et posarà de mala llet. El més normal és que et regalin un “Bé”, en el millor dels casos, o que directament ignorin la pregunta amb una mirada d’aquelles que t’està dient: “Papa, ja porto vuit hores aquí, no m’atabalis més amb l’escola que necessito ventilar-me el cap”. I tot i així, ho fem cada dia del món, jo el primer, i malgrat que més d’un dia m’he hagut de menjar un d’aquests monosíl·labs tan eloqüents. Però si us he de ser sincer, tinc un nen de verb torrencial i la majoria dels dies rebo unes explicacions d’allò més detallades i sorprenents sobre la jornada escolar que acaba de viure.

De tota manera, hi ha una part fosca, una en la qual no insisteixo, i no m’hi escarrasso perquè ja em sé la resposta. És l’hora del pati. I la resposta és sempre la mateixa i igual d’emprenyadora: “Hem jugat a futbol”. Ep! I que consti que més del futbol que jo no en trobareu, que fins i tot sóc d’aquells que escolten les tertúlies de la ràdio al llit per dormir, com l’home de l’Ada Colau. El que m’emprenya és que al meu fill el futbol li agrada tant com dutxar-se al matí, que hi juga d’esma, que fa de defensa mosca -i rep pilotades de talossos que en fan dos d’ell- perquè no hi ha res més per jugar, perquè quan van al pati hi ha un esport que monopolitza la pista, perquè, igual que a la tele i a la premsa, hi ha una dictadura que ho empudega tot: la de la pilota.

L’altre dia, però, inesperadament, es va produir el miracle. Arrossegava un constipat de tres dies i li vaig dir que fes bondat al pati. Quan va sortir d’escola em va venir directe amb un somriure a la cara d’aquells que el fan encara més guapo. “Saps què, papa? Avui al pati he jugat amb les nenes”. “Ah, sí? Que bé! I a què heu jugat?” “Doncs hem jugat als conillets. Havíem de dir qui trobàvem més mono i fer-li un petó a la galta”. Me’l vaig mirar i tenia les galtes vermelles, potser una mica per vergonya, o potser de rebre un munt de petons perquè, a part de ser molt mono, que ho és, era l’únic nen que hi havia jugat. I no sé per què, en aquell moment, alguna cosa em va dir que els dies de futbol obligatori al pati estaven a punt de passar a la història.

stats